Segons les estadístiques europees (Eurostat), els joves d'Itàlia i Espanya són els que més triguen a independitzar-se i abandonar la llar paterna. Aparentment, la majoria d'aquests joves romanen a la llar paterna més per comoditat que per dificultats econòmiques, ja que quan s'independitzen, els seus ingressos són superiors als de la mitjana de les llars nacionals.

En general, a tota la UE les llars joves (persones soles, parelles o caps de família menors de 35 anys) es caracteritzen per ser grans consumidores. Habitualment adquireixen més béns de consum durador (automòbils, electrodomèstics, roba) que la mitjana de les llars nacionals. Moltes d'aquestes xifres confirmen que els joves han gaudit a les llars paternes de nivells de vida elevats que els han acostumat a patrons de comportament força consumistes. A més, en tenir un nivell de preparació superior al de generacions anteriors, els joves de la UE es plantegen la independència amb una mitjana d'exigències materials superior a la de les generacions precedents.

Les estadístiques desmenteixen, en certa manera, la idea recurrent que els joves europeus no deixen la llar paterna principalment per problemes econòmics, donat que de mitjana arriben a nivells de vida superiors als de la generalitat de les seves llars nacionals quan s'independitzen. Es pot afirmar el mateix, però amb més intensitat, dels joves espanyols. Certament, la lenta emancipació juvenil espanyola és producte d'un problema d'"expectatives negatives". Els joves veuen el futur tan negre que endarrereixen la seva emancipació de la llar paterna fins que no tenen el futur ben assegurat. Hi ha dos factors primordials que fonamenten aquest temor al futur: la inestabilitat laboral i la inaccessibilitat de l'habitatge.

La precarietat de l'ocupació juvenil (contractes temporals) impedeix que es puguin endeutar a llarg termini (hipoteques, finançament d'automòbils, etc.). La legislació laboral Europea intenta afavorir l'ocupació fixa dels joves mitjançant noves formes de contractes, més estables i flexibles.

Per altra banda, el de l'habitatge és, en l'actualitat, un problema greu a bona part de les llars joves de l'Europa comunitària. El preu dels pisos és tan elevat que els joves han d'adquirir llars cada cop més petites i allunyades del seu lloc de treball. Per això, en molts països les famílies en general (joves i no joves) opten pel lloguer en lloc de la compra. Per exemple, a Alemanya la majoria de les famílies viu en habitatges de lloguer. A Luxemburg i Espanya es dóna la situació contrària: les famílies propietàries del seu habitatge són la proporció més elevada.

En l'actualitat, els joves espanyols estan molt per sota de la mitjana Europea. Si tenim en compte que Espanya és un dels països més propensos a l'habitatge en propietat de tota la UE, s'ha de reconèixer que la joventut espanyola té un seriós problema per a accedir a la compra de l'habitatge. Encara més si es té en compte que la dimensió mitjana dels habitatges a Espanya és força inferior a la comunitària, ja que és el país on hi ha més habitatges familiars que són pisos. La mitjana comunitària de famílies que viuen en pisos és, aproximadament, d'un 40% enfront del 60% restant que viu en habitatges unifamiliars. Fins i tot en certs països comunitaris la població viu majoritàriament en habitatges unifamiliars, com a Irlanda, el Regne Unit i Bèlgica.