La pobresa, com molts altres conceptes econòmics i socials, és de difícil definició. Dins d'una localitat, regió o país, el concepte de pobresa està molt vinculat al nivell de vida que predomini en aquella zona. Un pobre de Suïssa tindrà, en general, un millor nivell de vida que un pobre de Nigèria o Haití. Dins de la UE també existeixen diferències nacionals i regionals que dificulten la definició i la mesura correcta del que s'ha d'entendre per pobresa.

Eurostat, l'agència estadística de la UE, utilitza una àmplia definició de pobresa amb l'objectiu d'integrar la major quantitat de gent desafavorida que viu a la Unió. Defineix "pobresa" de la següent manera: "Taxa de pobresa = proporció de llars les despeses de consum de les quals per equivalent adult és inferior al 50% de la mitjana nacional". Estadísticament, el primer adult equival al 100% de despesa d'un adult que viu sol, el segon i els següents, al 70% de la despesa habitual d'un adult i el nens equivalen al 50%. Aquestes proporcions es verifiquen quan un viu en família, perquè moltes de les despeses fixes que es realitzen a la llar s'abarateixen en funció del nombre de persones entre les quals es comparteixen.

Una de les causes principals de l'augment de la pobresa a Europa en les darreres dècades és el fort increment del nombre d'aturats. Les llars en què la persona aturada o jubilada és el cap de família han passat a augmentar les xifres de pobresa.

La Unió Europea, a través de múltiples programes d'ajuda, i cadascun dels països membres, mitjançant les seves polítiques de protecció social, treballen activament per tal que disminueixi la pobresa a la UE, creant oportunitats de treball i inversió per mitjà de cursos de capacitació per a aturats o polítiques de protecció dels segments de la població més indefensos (nens i ancians). Els programes de protecció social (sanitat pública, pensions de jubilació, subsidi de desocupació, etc.) representaven a la dècada dels 90 dins de la UE gairebé el 25% del PIB dels països de la Unió, un dels nivells de protecció social més alts del món.

En canvi, molts dels governs dels països menys desenvolupats, no poden comptar amb els mitjans materials per a combatre la pobresa als seus països. Les grans tragèdies humanes que produeixen les catàstrofes naturals (huracans, terratrèmols, sequeres) i les guerres, deixen rere seu desolació, fam i mort en aquestes regions, pobres ja per sí soles, que no tenen mitjans econòmics ni tècnics adequats per a fer front a aquestes adversitats.

A part de l'ajuda humanitària orientada a situacions extremes, la UE propicia, amb els seus programes d'ajuda als països del Tercer Món, un desenvolupament socioeconòmic integral que els permeti valer-se per si sols. El Fons Europeu de Desenvolupament (FED) disposa de programes d'ajuda per als països menys afavorits de l'àrea mediterrània (Algèria, Egipte, Líban, Marroc, Síria, etc.), que són una prioritat en la seva política d'ajuda a l'exterior. També existeix un acord anomenat Àfrica, Carib, Pacífic (ACP) que engloba 78 països amb la majoria dels quals es va firmar el Conveni de Lomé, primer, i l'Acord d'Associació de Cotonú, després, quan el Conveni de Lomé va expirar, així com acords bilaterals amb els països llatinoamericans i asiàtics.