electró

Mig stratero. Lídia.
Anvers i revers (7,13 mm).
Museu Casa de la Moneda.

Els primers agricultors i pastors
Cap a l'any 8000 aC els pobles que habitaven les regions altes del Creixent Fèrtil (actuals Turquia, Síria, Iran i Irak) van obtenir, per primera vegada en la història, una collita de llavors que havien plantat mesos abans. A partir d'aquell moment es va iniciar un procés que va transformar les mil.lenàries societats nòmades de caçadors i recol.lectors en societats sedentàries d'agricultors i pastors.

El troc
La pràctica de l'agricultura i la domesticació d'animals (ovelles, gallines, porcs, etc.) van convertir aquells pobles en autosuficients, és a dir, capaços de produir tot el que necessitaven. Quan les collites eren abundants obtenien un excedent que canviaven per altres productes. A aquest intercanvi se l'anomenava troc. Gràcies al troc, als individus no els calia produir tot el que necessitaven, així que, de mica en mica, va començar a desenvolupar-se l'especialització laboral. Amb el temps, de l'intercanvi entre tribus es va passar al comerç.
En tenir assegurada l'alimentació durant tot l'any, la població va augmentar, les tribus es van convertir en pobles i els pobles en ciutats. En aquestes ciutats va aparèixer la jerarquització social: el grup es va començar a dividir i a separar en classes socials en funció de la seva força i de la seva riquesa.

Els primers estats
La necessitat de fer grans canalitzacions d'aigua i altres obres hidràuliques importants per a poder regar les cada cop més nombroses terres conreades, va augmentar el poder dels governants i va donar peu a l'aparició dels primers estats* (3000 aC), amb la qual cosa les eternes lluites tribals pel control del territori van derivar en guerres entre estats. Sumeris, egipcis, babilonis, assiris i hitites van ser pobles d'un nivell d'organització política, econòmica i administrativa molt desenvolupat.

Les primeres "monedes"
Al començament, per als intercanvis comercials i el cobrament d'impostos s'utilitzava com a "moneda" tota mena de productes no peribles: sal, petxines o peces de diferents formes a les quals es donava un valor imaginari. Però aviat la complexitat d'aquests intercanvis va obligar a pensar en la necessitat d'adoptar un sistema més exacte.

Bisó del sostre de la cova d'Altamira.
Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.

El descobriment progressiu dels metalls (bronze, coure, ferro) va aportar materials d'un valor superior per les seves diferents possibilitats, però l'aparició de l'or i la plata va portar definitivament al naixement de la moneda: aquestes peces que fins aleshores només havien tingut valor per a l'intercanvi adquirien, en estar fetes en metalls nobles, un valor propi i real. La seva escassetat les feia molt preuades i el seu ús es va estendre ràpidament en comprovar-se que facilitava molt les transaccions comercials.

1 DE LA PREHISTÒRIA A LA INVENCIÓ
DEL DINER-MERCADERIA
50000-3000 a.C.

El diner va néixer amb la història, a l'edat del bronze (3000-1000 aC), quan els homes van abandonar l'ús del troc (intercanvi de productes) i van inventar el diner per a facilitar les transaccions comercials (economia monetària). Aquest canvi no es va produir per casualitat: uns quants mil.lenis de prehistòria van preparar l'home per a donar el pas.

L'economia preagrícola: l'home caçador i recol.lector
Cap al final del paleolític (50000-10000 aC), molt abans que aparegués el diner, l'home vivia en tribus nòmades i es dedicava a caçar i a recollir fruites silvestres per a subsistir. La seva activitat principal consistia en seguir els ramats d'animals, aïllar-ne un exemplar i caçar-lo en grup, atacant-lo amb armes molt rudimentàries de pedra tallada i bastons esmolats.
La vida de l'home del paleolític era molt dura. Vivia en coves, es cobria amb les pells dels animals que caçava i l'única font d'energia que coneixia era el foc. En aquella època, l'esperança mitjana de vida era de 16 anys.

Fragment de l'Estendard d'Ur. Cara de  la pau.
Art sumeri. Museu Britànic. Londres. AISA.

Els homes del paleolític ens van deixar mostres de la seva intel·ligència i de la seva sensibilitat artística a les pintures rupestres trobades a les coves, però sens dubte el seu escàs desenvolupament tecnològic els va condemnar a una vida mísera i curta, propera a la mera supervivència.

Quan no existia el diner: el troc

Abans que existís el diner, la gent havia d'aconseguir pels seus propis mitjans tot allò que necessitava. Si li calia una pell havia de caçar, si necessitava fruita havia d'anar a collir-ne i si necessitava fusta havia de tallar un arbre. Fins que, finalment, se li va ocórrer de canviar els productes que li sobraven. Així, si una persona necessitava una pell de bisó per a abrigar-se, buscava algú que tingués una pell de més i li oferia a canvi quelcom que a ella li sobrés, per exemple, ous. De vegades posar-se d'acord era difícil, perquè tal vegada el propietari de la pell no necessitava ous sinó un senglar, així que l'interessat havia de fer molts canvis abans de tancar l'operació: canviar els ous per blat, el blat per un senglar i, finalment, el senglar per la pell de bisó. La gent procurava produir poques quantitats de moltes coses diferents per a facilitar el troc. Sens dubte, el troc dificultava el desenvolupament econòmic, perquè impedia l'especialització laboral i feia més lents els intercanvis comercials.

Aparició de l'agricultura i del diner-mercaderia

Durant el neolític (10000-3000 aC) es van aconseguir importants avenços que van fer la vida més còmoda i segura, el principal dels quals fou, sense cap mena de dubte, el descobriment de l'agricultura. Segons els arqueòlegs, les responsables de la troballa van ser les dones del Kurdistan que, cap a l'any 8000 aC, van plantar les primeres llavors i aconseguiren la primera collita. Aquest descobriment va produir una autèntica revolució social. Les tribus van passar de ser nòmades a sedentàries i l'home va passar de ser caçador-recol.lector a ser agricultor-pastor, amb la qual cosa la vida es va tornar molt més pacífica, fàcil i agradable.

L'agricultura i la domesticació d'animals van afavorir la construcció de poblats i la divisió del treball: ja no calia que tothom fes de tot, sinó que cadascú s'especialitzava en un treball, de manera que podia produir més ràpidament coses de major qualitat. En considerar-se la terra com una font de riquesa (ja que es podia conrear), va aparèixer el concepte de propietat privada. També durant aquest període es va inventar la ceràmica, la roda i el maó, es van fondre els primers metalls (edat del coure, 5000-3000 aC) i es van inventar els primers forns de cocció i les primeres sínies i molins.

La sal: primer mitjà de pagament utilitzat per l'home

L'aparició del diner-mercaderia va fer que la abandonés el lent i fastiguejant troc. Per a utilitzar-lo com a moneda de canvi, es va buscar un producte que tots els membres del poble necessitessin. A molts pobles del centre d'Europa es va començar a comprar i vendre amb sal, ja que la sal és un element vital per a les persones i, en aquella època, s'utilitzava a més per a conservar els aliments. Gràcies a aquesta innovació financera, el comerç es va agilitzar, la població va augmentar, els pobles van créixer i l'esperança mitjana de vida va passar a ser d'uns 25 anys d'edat.

Dàric. Darios III. Revers (14,58 mm).
Museu Casa de la Moneda.

2 DEL DINER-MERCADERIA A LA PRIMERA  MONEDA
3000-800 a.C.

Escriptura, mesura i diner: comença la història
La prehistòria és el període de la vida de la humanitat anterior a qualsevol document escrit. No coneixem res d'aquesta època per testimonis directes dels qui hi van viure, sinó per vestigis: construccions, instruments, ossos humans i d'animals, etc. La història comença amb la invenció de l'escriptura cap a l'any 3000 aC. L'ús del diner es va generalitzar a totes les civilitzacions antigues al mateix temps que l'escriptura i els primers sistemes de mesura. Aquestes tres innovacions van ser els pilars fonamentals del desenvolupament de la civilització fins als nostres dies.

Què és el diner?
Ja des del començament de la història, a l'edat del bronze (3000-800 aC), el diner complia tres importants funcions: mitjà de pagament, dipòsit de valor i unitat de compte.

Dàric. Darios III. Anvers (14,58 mm).
Museu Casa de la Moneda.

Per exemple, els ous no podrien ser diner, perquè no són divisibles, ni homogenis (no tots són iguals), ni fàcils de transportar (són delicats) i es fan malbé amb facilitat, per la qual cosa el seu valor disminueix amb el pas del temps. No obstant, els metalls preciosos -l'or i la plata- sí que compleixen aquests tres requisits i han estat utilitzats tradicionalment com a diner.

Stratero. Revers.
Arxiu fotogràfic del Museu Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

Mitjà de pagament: el diner ha de ser fàcil de transportar, per la qual cosa ha d'estar fet de quelcom valuós i que pesi poc.

Dipòsit de valor: el diner no ha de deteriorar-se amb el pas del temps, per a no perdre valor per haver-se fet malbé.

Unitat de compte: el diner ha de ser homogeni (conservar sempre la mateixa qualitat) i divisible (dividir-se en quantitats menors sense perdre per això el seu valor).

Civilitzacions amb sistemes mixtes de troc i diner-mercaderia

Al començament de l'edat antiga, van existir fabuloses civilitzacions, com l'egípcia i la mesopotàmica, que van practicar un comerç mixt que utilitzava el troc i el diner-mercaderia. Les causes d'aquest doble ús cal buscar-les en la profunda divisió social que existia entre rics i pobres. El rei representava el suprem poder celestial i terrenal (règim teocràtic), exercia el seu domini de manera absoluta i acaparava tot l'excedent de producció mitjançant un asfixiant sistema d'impostos. D'aquesta manera, les castes sacerdotals i militars acaparaven el consum dels objectes de luxe i de les mercaderies de més valor (teixits fins, vidre i joies) i utilitzaven el diner-mercaderia per a comprar-ne. Davant d'ells, la major part de la població practicava un treball esclau o semiesclau i tenia una economia de pura subsistència. Sense excedents suficients per a poder comerciar, la pràctica del troc li resultava suficient per a aconseguir els productes bàsics.

Egipte: el deben i el khar
L'imperi egipci va mantenir el troc com a mitjà d'intercanvi comercial al llarg de gairebé tota la seva història. Però a mesura que va anar trencant el seu aïllament geogràfic i va començar a comerciar per la Mediterrània, el sistema de troc se li va anar fent petit. Per exemple, al segle IX aC, els egipcis ja necessitaven importar de Síria o del Líban gairebé tota la fusta que consumien. Fins a nosaltres ha arribat un contracte signat al port fenici de Biblos l'any 815 aC, pel qual es compraven els taulons de fusta que havien de decorar el temple de Karnak i que els egipcis prometien pagar mitjançant "500 rotlles de papir, 500 pells de bou, 525 sacs de llenties i 30 mesures de peix sec".
Finalment, els egipcis van optar per simplificar el sistema i van adoptar dos tipus de diner-mercaderia per a utilitzar en les grans transaccions comercials: el deben, un lingot de coure de 90 g de pes, i el khar, que tenia un valor equivalent a un sac de gra de 65 kg de pes. Però com que van seguir pagant els tributs i els sous en espècie, el troc es va continuar utilitzant en la major part dels intercanvis.

Mesopotàmia: els primers crèdits
El cas de Mesopotàmia era diferent perquè, malgrat ser també un règim teocràtic en què el rei tenia poder absolut, estava situada en una cruïlla de camins que afavoria un major desenvolupament del comerç i de les finances. Per als seus intercanvis comercials els babilonis van començar amb el troc, però aviat van utilitzar l'ordi com a diner-mercaderia. El valor d'aquest diner-mercaderia depenia de l'abundància de la collita, així que, per a evitar aquesta inestabilitat, van acabar utilitzant lingots de metall que decoraven amb símbols cuneïformes (l'escriptura mesopotàmica s'anomena cuneïforme perquè tenia la forma dels cunys de fusta amb què escrivien en les seves tauletes d'argila). El diner-mercaderia més famós de Mesopotàmia van ser els siclos de Babilònia, petits lingots de 8 g de plata que van circular en temps del rei Hammurabi (1728-1886 aC).
Encara que no va arribar a tenir monedes pròpiament dites, la civilització babilònica va aconseguir un major desenvolupament comercial i financer que l'egípcia i va ser la creadora de les operacions de crèdit: si era un préstec en metall l'interès anual era d'un 20 %; si era en gra, l'interès era d'un 33 %.

Stratero. Anvers.
Arxiu fotogràfic del Museu  Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

L'aparició de la moneda: l'electró
La primera moneda va aparèixer a Lídia (Àsia Menor) en el segle VII aC, i consistia en un bocí de metall arrodonit que duia símbols a les cares. S'anomenava electró, estava feta d'una barreja d'or i plata i va néixer als forns del rei Giges cap a l'any 680 aC. Lídia era un regne molt ric, tenia abundants mines d'or i els seus comerciants van ser els primers a inventar la venda al detall, és a dir, que compraven a l'engròs a Mesopotàmia per a vendre al detall per tota la Mediterrània.

El stratero
Del 560 al 546 aC va regnar a Lídia el famós rei Cres, que va encunyar el stratero, la primera moneda del món que va portar un segell reial i que es va difondre per la Mediterrània i tot el Pròxim Orient. El stratero era una moneda d'or pur, que presentava un lleó rugent a l'anvers (cara) i el segell reial al revers (creu). El regne de Lídia va obtenir el seu màxim esplendor sota el regnat de Cres, conegut per l'abundància de les seves riqueses (d'aquí l'expressió més ric que Cres per a dir que un neda en l'abundància). Els perses van atacar Cres i Cir I el Gran, quan va conquerir Lídia, va acabar amb el seu esplendor comercial i financer i va imposar de nou una economia tributària basada en l'expansió geogràfica i en la conquesta com a principal fòrmula de creixement.


El dàric
Anys més tard el successor de Cir I, Darios I, va intentar conquerir Grècia i fou derrotat. Malgrat el seu sonat fracàs militar, Darios I va ser un bon monarca per als perses. Va aconseguir dotar-los d'una moneda estable, el dàric, i va definir un tipus de canvi que es va mantenir gairebé 2000 anys en el món antic: un d'or per tres de plata.

Dàric. Anvers i revers.
Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

-  Mira què he aconseguit! He canviat la llet per ous, els ous per blat, el blat per mel, la mel per un cistell i
el cistell per aquesta roda. Oi que és fantàstica?

- I per a què volem una roda si no tenim carro? Tal vegada siguis un bon pastor, però com a comerciant    ets un desastre. I a sobre ens hem quedat sense llet, ni ous, ni blat, ni mel, ni cistell!

La diferència principal entre una persona del paleolític (edat de pedra inicial) i una del neolític (edat de pedra final) és que la primera no sabia conrear la terra. Els pobles paleolítics eren caçadors i recol.lectors, així que, quan l'aliment era escàs, havien de buscar nous territoris de caça i nous boscos on recollir fruits. Per aquesta raó eren pobles nòmades. Construïen armes molt senzilles i malgrat els seus escassos avenços tecnològics van ser capaços de pintar les coves que habitaven amb motius animals o representacions d'escenes de caça. Els refugis d'Altamira (Cantàbria) i Las Caus (França) són bones mostres del que l'ésser humà era capaç de fer fa ja 20.000 anys. També es conserven monuments de pedra d'etapes posteriors, com els de Stonehenge (Anglaterra) (2750 aC) i les taules i talaiots de Menorca.

Escultura de l´Escriba Assegut.
Imperi Antic. III mil·leni aC. Museu Egipci. El Caire..AISA.

La domesticació d'animals es va portar a terme per primera vegada durant el període neolític. Gràcies a la domesticació es van obtenir diferents beneficis dels animals, com ara assegurar l'alimentació de la comunitat i millorar el transport i els intercanvis. Els càlculs més recents realitzats pels arqueòlegs situen aquestes domesticacions en els llocs i dates següents (no significa que siguin les primeres domesticacions, sinó els primers llocs i dates dels quals es tenen comprovacions):

Una de les conseqüències principals del descobriment de l'agricultura va ser que va permetre l'especialització laboral. En una societat més avançada ja no calia que tothom fes de tot: hi havia ramaders, agricultors, caçadors, pescadors, ceramistes, ferrers, teixidors, etc. Cada persona es dedicava a un o dos tipus de treball. L'especialització beneficiava la qualitat i afavoria el desenvolupament de l'activitat. Una de les activitats que va guanyar més importància va ser el comerç: en dedicar-se en exclusiva a l'intercanvi, els comerciants podien anar més lluny i dur els seus productes a molts més pobles..

El poble egipci va ser el primer que es va ocupar de millorar, tenir cura i perfumar el seu aspecte personal. Les dones de la classe alta i també, encara que en menor mesura, els homes utilitzaven maquillatges (ombres d'ulls, pintallavis), perruques i afaits.

Els babilonis diferenciaven la seva condició social fins i tot per l'aparença externa i sempre seguint una rígida jerarquia. Tots els homes, excepte els sacerdots, duien barba, però la llargada de la mateixa marcava les diferències socials i d'edat. Els joves i la gent del poble portaven barba retallada o pera; la barba llarga i quadrada era exclusiva de la gent gran i de la gent de major categoria social. Als esclaus s' els afaitava el cap o se'ls deixava només un floc. La pertinença a la classe social es feia molt evident en estar tan marcades les diferències. Pel que fa a la manera de vestir, els homes babilònics portaven llargues túniques de llana o de lli, amb serrells a la part baixa, i, de vegades, es cobrien amb una manta. El vestit dels artesans i obrers consistia en una senzilla túnica llisa que arribava fins als genolls, de màniga curta i lligada a la cintura amb un cordó. El vestit dels més pobres consistia, en general, en un senzill tapall.

Cap a l'any 1770 aC, el rei Hammurabi de Babilònia va manar escriure un codi de lleis per a governar el seu regne. És un codi molt dur i estricte basat en la "llei del Talió" (ull per ull i dent per dent) i del qual podem obtenir molta informació sobre la societat de l'època. Establia clares diferències jeràrquiques entre homes i dones, entre pares i fills i també entre senyors, plebeus i esclaus. No tothom tenia els mateixos drets ni era castigat d'igual manera. Aquests fragments resulten il.lustratius:
"Si un senyor trenca un os a un altre senyor se li trencarà el seu, si l'os és d'un plebeu, pagarà una mina de plata i si és d'un esclau, la meitat del seu valor."
"Si un fill pega el seu pare se li amputarà la mà."
"Si un senyor roba a l'estat o a la religió pagarà trenta cops el seu valor, si pertany a un ciutadà particular deu  cops el seu valor i si no ho pot tornar serà condemnat a mort."

La vida quotidiana de Mesopotàmia és un precedent dels costums que posteriorment es van anar fent comuns a les societats europees. Les dones dedicaven el dia a les tasques domèstiques, criar els fills i ajudar a la recol.lecció de cereals i fruits. Els joves anaven a les escoles dels temples i ocupaven el seu temps lliure en jocs i esports. Els homes lliures s'encarregaven dels seus negocis o deures laborals, a més de les pregàries que havien d'oferir als déus en els nombrosos altars i temples. Era costum que, en acabar la seva jornada laboral, els homes es reunissin a les nombroses tavernes de les ciutats.

Codi d'Hammurabi.
Art babilònic.
Museu del Louvre. París. AISA.

Piràmides.
Gizeh. Egipte. AISA.

Els egipcis creien en l'existència de vida després de la mort. Aquesta creença religiosa va ajudar el desenvolupament de la medicina i, concretament, el procés de conservació i embalsamament de cadàvers. Explica Heròdot, historiador grec, "que primer fan un tall amb una pedra esmolada per la illada, treuen tots els budells, els netegen, els renten amb vi de palma i després amb aromes mòltes. Després omplen el ventre de mirra pura mòlta, canyella i altres aromes i cusen novament l'obertura. Després embalsamen el cadàver i el cobreixen de nitrat durant setanta dies. Passat aquest temps renten el cadàver, emboliquen el cos amb benes i l'unten amb cola. Aleshores el reben els parents i el dipositen en una cambra funerària". Òbviament tot aquest procés només estava a l'abast dels pocs que podien pagar les diferents operacions i que podien comprar una cambra funerària (piràmide, mastaba o hipogeu).

Els primers mapes egipcis localitzats daten del segle XVI aC. Van ser elaborats sobre papir per experts topògrafs.

Mapa regional d'un papir egipci de l'època de Ramsès.
Institut Cartogràfic de Catalunya.
Fotògraf: Jaume Cosialls. 

Els mapes més antics de que disposem (2500 aC) van ser gravats sobre taules de fang per la civilització babilònica. Tauleta del 600 aC.
Mapamundi on es poden distingir els rius Tigris i Eufrates.

Mapa del món gravat en una tauleta babilònica (600aC)
Londres. Biblioteca Britànica.