1 LA SITUACIÓ POLÍTICA DESPRÉS
DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

El final de la Segona Guerra Mundial va arribar amb la rendició del Japó després d'haver vist com dues de les seves ciutats, Hiroshima i Nagasaki, desapareixien del mapa completament arrasades per les bombes nuclears dels EUA. Aquest final atòmic de la guerra va provocar dues conseqüències molt importants: la guerra freda i la necessitat d'aconseguir una Europa unida.

La necessitat d'una Europa unida
Després de les dues guerres mundials, el món sencer va entendre com n'era d'important la pau a Europa per a evitar nous conflictes a escala planetària. Les dues guerres mundials es van iniciar per motius europeus i en escenari europeu, però havien acabat implicant gairebé tot el planeta. Des del segle XVI, els sentiments nacionalistes i les baralles entre els diferents països europeus havien provocat tantes guerres que podien considerar-se una amenaça per a tota la humanitat.

El perill nuclear i la guerra freda
Durant la postguerra, les potències mundials es van llançar a una cursa per construir bombes nuclears abans que les altres. La URSS, el Regne Unit i França van aconseguir el seu objectiu en poc temps i, posteriorment, també la Xina. D'aquesta manera, s'obria una nova etapa en la història de la humanitat. Per primera vegada, les grans potències no podien recórrer a la guerra total per a dirimir els seus conflictes, com s'havia fet fins aleshores, perquè ara la guerra significava l'extermini total. Els EUA i la URSS eren les principals potències nuclears per la quantitat i potència dels seus caps nuclears. Es va entrar aleshores en un període anomenat guerra freda, en què ambdues potències s'enfrontaren amb armament convencional (no nuclear) en tercers països (guerres de Corea i Vietnam), mentre mantenien unes tenses relacions.

2 UN NOU ORDRE PER A EUROPA:
LA UNIÓ EUROPEA

La unió fa la força
En aquesta època, els països d'Europa Occidental van decidir dedicar tots els seus esforços a evitar nous enfrontaments i a substituir l'enfrontament econòmic per la cooperació regional. Aquests bons propòsits es devien, no només a la voluntat d'impedir més guerres a Europa, si
no també a la necessitat de plantar cara a la competència dels EUA, convertits després de la guerra en el país més poderós i influent del món. Una Europa unida tenia moltes més possibilitats de competir amb èxit, tant en el terreny econòmic com en el polític, que el Regne Unit, França o Alemanya per separat.

Primeres passes: la Unió Duanera del Benelux i la CECA
Aquest esforç d'entesa va començar amb la creació de la Unió Duanera del Benelux (1947), per la qual Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg van unificar els seus mercats i van establir un aranzel (impost de duana) comú. D'aquesta manera, els tres petits països europeus posaven les seves economies en comú per a aconseguir ser més potents i competir amb les potències europees.
Però encara faltava que les altres potències europees, especialment Alemanya, França i el Regne Unit, fessin un esforç semblant. El 1950 es va signar el tractat de la CECA, la Comunitat Econòmica del Carbó i l'Acer, un acord pel qual Alemanya, França, Itàlia i els tres països del Benelux unificaven els seus mercats per el carbó, el ferro i l'acer, i eliminaven així totes les dificultats duaneres i quotes restrictives que aplicaven fins aleshores. El Regne Unit va decidir no participar en aquell projecte.

El Tractat de Roma: el naixement de la CEE i l'EURATOM
El 1957, 6 països europeus van donar un pas de gegant cap a la unió europea amb la signatura del Tractat de Roma, que va donar origen a la Comunitat Econòmica Europea: Alemanya Occidental, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. L'objectiu era aconseguir, a curt termini, la creació d'un mercat comú europeu en què puguessin circular lliurement capitals, persones, mercaderies i serveis i, a llarg termini, la unió entre ciutadans europeus en una mena d'Estats Units d'Europa. Per a aconseguir aquest objectiu final, els membres de la CEE han treballat principalment en dos fronts: la incorporació progressiva  de nous països a l'aliança i el procés de posar en comú determinades polítiques. Simultàniament el sis països van acordar la creació de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica, coneguda com a EURATOM.

Noves incorporacions
Cadascun dels següents països es va incorporar a la Comunitat Europea l'1 de gener de l'any que es ressenya:

el 1958  Alemanya Occidental, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos
el 1973  Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit
el 1981  Grècia
el 1986  Espanya i Portugal
el 1990  Alemanya Oriental s'unifica amb l'Occidental i l'antic territori de l'Alemanya de l'Est passa a formar part de la CE
el 1995  Àustria, Finlàndia i Suècia

En 40 anys, l'Europa dels 6 que va iniciar la Comunitat Europea el 1958, s'ha convertit en la Unió Europea dels 15. Per a la futura ampliació de la Unió, 11 països ja han presentat la seva sol.licitud: Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia, la República Txeca, Romania i Xipre. Per a poder incorporar-se a la Unió cal complir uns requisits geogràfics (pertànyer al continent europeu), polítics (ser països democràtics) i econòmics (tenir una economia de mercat).

El camí cap a la Unió Europea
El procés de transmissió de competències dels diferents estats a la Unió també ha avançat molt des del 1958. Els estats membres de la Unió han renunciat a parcel.les de la seva sobirania per a consolidar una sobirania "supranacional" o europea, de manera que les decisions adoptades en el si de la Unió Europea han de ser complertes per tots els països membres.
L'Acta Única Europea, firmada el 1986, consagra la realització del Mercat Únic Europeu i potencia la cohesió econòmica i social, mitjançant mecanismes de distribució de la renda. D'aquesta manera, les zones i països de renda per càpita més baixa reben ajuts d'Europa -els fons estructurals i de cohesió- per a aconseguir arribar a les rendes dels països rics.
Però sens dubte, el pas més important per a aconseguir la unió definitiva d'Europa va ser la signatura del Tractat de Maastricht el 1992. Allà es va decidir passar d'un Mercat Únic Europeu a una Unió Europea. La Unió Europea comprèn les tres comunitats existents (la CECA, la CEE i l'EURATOM), com també dos pilars addicionals, com són la cooperació en afers judicials i d'interior i, en segon lloc, le política exterior i de seguretat comuna. Mitjançant el Tractat d'Amsterdam de 1997, que entrarà en vigor al llarg de 1999, la UE es veurà enfortida en alguns aspectes institucionals.

3 LA UNIÓ ECONÒMICA I MONETÀRIA:
DE L'ECU A L'EURO

Els antecedents
Tot i que la creació de la Unió Econòmica i Monetària no estava prevista en el Tractat de Roma, a començaments dels anys setanta els països membres de la Comunitat van decidir emprendre algunes iniciatives de cooperació monetària. El primer intent va ser la creació el 1972 de la "serp europea", que només va arribar a una moderada estabilitat de canvi a curt termini entre les divises europees participants. Precisament se li va donar el nom de "serp europea" per les oscil.lacions que registraven les monedes.
El 1978 es va instaurar el Sistema Monetari Europeu amb la finalitat de reduir al màxim les fluctuacions entre les monedes participants. Inicialment, els marges de variació es van fixar en un ±2,25 % (±6 % en alguns casos), però davant de la crisi monetària de 1993 es van ampliar les bandes fins al ±15 %. Com a eix central del sistema es va crear l'ecu, que va ser la unitat de compte de la UE fins a la seva desaparició definitiva i conversió a l'euro l'1 de gener de 1999. L'ECU, que no tenia representació física, estava format per una suma ponderada de 12 de les 15 monedes dels estats membres.

L'euro es posa en marxa
Un dels aspectes essencials del Tractat de Mastricht va ser la creació de la Unió Econòmica i Monetària. Amb aquest projecte la UE arriba a la culminació del vessant econòmic del procés d'integració.
La Unió Econòmica i Monetària Europea es va dissenyar com un procés en tres fases que culmina en la moneda única. Aquestes fases són les següents:

Primera fase: les passes inicials
La primera fase, iniciada l'1-1-1990, va suposar el començament de la coordinació de les polítiques econòmiques dels països de la Unió Europea, així com la realització definitiva del Mercat Únic Europeu. Com a preparació al posterior compliment dels criteris de convergència econòmica, es va establir la incorporació de les monedes al mecanisme de canvi del Sistema Monetari Europeu. Amb la crisi de 1993, aquest últim criteri va quedar parcialment desvirtuat.

Segona fase: creació de l'Institut Monetari Europeu i selecció de països participants
A la segona fase (de l'1-1-1994 al 31-12-1996) es va crear l'Institut Monetari Europeu (IME), organisme encarregat de preparar la transició cap a la Unió Econòmica i Monetària i el seu posterior funcionament. En el Consell Europeu extraordinari de maig de 1998, després de comprovar el compliment dels criteris de convergència dels diferents països, es va decidir que la Unió Econòmica i Monetària s'iniciés amb els 11 països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. D'entrada, en quedaven exclosos per voluntat pròpia Dinamarca, el Regne Unit i Suècia. Grècia també va quedar-ne fora en no arribar als criteris de convergència.
L'IME va desaparèixer l'1 de juliol de 1998 i va donar pas al Banc Central Europeu.

Tercera fase: entrada en vigor de la UEM i de l'euro
L'1 de gener de 1999 s'inicia la tercera i última fase. Des d'aleshores, 11 països europeus comparteixen l'euro com a moneda. En conseqüència, la política monetària és única i és assumida pel Banc Central Europeu. L'euro és una divisa que cotitza lliurement enfront de les altres monedes mundials. En aquesta etapa s'han començat a emetre monedes i bitllets d'euros que utilitzaran els ciutadans europeus a partir de l'1 de gener del 2002.

4 L'EURO

L'agenda de l'euro

El disseny de la Unió Econòmica i Monetària d'Europa és el procés de fusió monetària i financera més ambiciós de la història i un exemple del que podrà passar en el futur, en un món cada dia més globalitzat: la unió fa la força.

Els bitllets
Els bitllets d'euros seran set i tindran valors de 5, 10, 20, 50, 100, 200 i 500 euros. Per a decidir-ne el disseny, l'Institut Monetari Europeu va convocar un concurs al qual es van presentar grafistes seleccionats pels bancs centrals nacionals. Se'ls proposaven dues idees: fer un disseny abstracte o bé cenyir-se al tema "èpoques i estils d'Europa". S'hi van presentar 44 projectes i el guanyador va ser seleccionat per un jurat que va tenir en compte, a més de la seva pròpia opinió, els resultats d'un sondeig efectuat entre la població.
Cada bitllet il.lustra un dels set temes de la història de l'art europea: el clàssic, el romànic, el gòtic, el renaixement, el barroc i el rococó, el ferro i el vidre i l'arquitectura comtemporània. A l'anvers dels bitllets, finestres i pòrtics de l'època corresponent simbolitzen l'esperit d'obertura i cooperació de la UE; al revers, un pont de la mateixa època representa la unió entre els pobles d'Europa i entre Europa i el món. Es va tenir especial cura que els dissenys no recordessin cap moment ni país concret, sinó que fossin com una síntesi dels elements comuns de la cultura europea.
En els bitllets figuren diverses vegades les xifres que n'indiquen el valor, el nom "euro" escrit en alfabet llatí i grec, les inicials del Banc Central Europeu en les seves cinc variants (BCE, ECB, EZB, EKT, EKP), les dotze estrelles d'Europa i la bandera europea en el revers. Tots els bitllets aniran provistos d'avançats dispositius de seguretat. Els set bitllets són de diferents grandàries -van creixent progressivament segons el seu valor- i de colors vius per a ajudar els invidents i les persones que tenen poca visió a identificar-los.

Les monedes
Hi haurà 8 monedes d'euro de valors d'1, 2, 5, 10, 20 i 50 cèntims i d'1 i 2 euros. La cara de les monedes serà comuna a tots els països europeus. Representa un mapa de la Unió Europea sobre un fons de línies transversals unides a les estrelles de la bandera europea. Les monedes d'1, 2 i 5 cèntims representen el lloc d'Europa en el món, les de 10, 20 i 50 cèntims presenten la Unió com un aplec de nacions i les monedes d'1 i 2 euros reflecteixen l'Europa sense fronteres. El revers no serà comú, sinó que cada estat membre encunyarà les monedes amb els seus propis motius, per tal de palesar la varietat històrica i cultural d'Europa. Les monedes podran fer-se servir a qualsevol lloc dels onze estats membres, sigui quin sigui el motiu que portin encunyat en el revers.
Les monedes, igual que els bitllets, també tenen diferents grandàries. Però en aquest cas era impossible fer una graduació segons el seu valor, així que les monedes es diferencien pel color, el gruix i el dibuix. La moneda de 20 cèntims té forma de flor i no és rodona com les altres. Com que és la moneda central de la sèrie, serveix de punt de referència per a situar les altres monedes de valor superior o inferior.
El símbol de l'euro:
S'ha decidit dotar l'euro d'un símbol que el representi, de la mateixa manera que s'identifica al dolar americà ($) o la lliura esterlina (£) pels seus símbols corresponents. És una E amb dues línies paral.leles horitzontals que la travessen, que representen l'estabiltat de l'euro. El símbol està inspirat en la lletra grega èpsilon (��e), com a homenatge al bressol de la civilització europea i a la inicial de la paraula Europa. L'abreviatura oficial de l'euro és "EUR" i s'utilitzarà de la mateixa manera que ara utilitzem "PTA" per a referir-nos a la pesseta.

El símbol de l'euro:
S'ha decidit dotar l'euro d'un símbol que el representi, de la mateixa manera que s'identifica al dolar americà ($) o la lliura esterlina (£) pels seus símbols corresponents. És una E amb dues línies paral.leles horitzontals que la travessen, que representen l'estabiltat de l'euro. El símbol està inspirat en la lletra grega èpsilon (?), com a homenatge al bressol de la civilització europea i a la inicial de la paraula Europa. L'abreviatura oficial de l'euro és "EUR" i s'utilitzarà de la mateixa manera que ara utilitzem "PTA" per a referir-nos a la pesseta.

-- Quines ganes en tinc que arribi l'euro!

Age Fotostock.

Si durant els primers anys del segle XX les sufragistes havien lluitat per la obtenció del dret a vot, en les dècades posteriors les dones van dedicar els seus esforços a exigir la plena igualtat laboral, social i econòmica amb els homes. Malgrat que aquesta igualtat no s'ha aconseguit pràcticament en cap camp, el cert és que, actualment, qualsevol dona europea pot estudiar, buscar una feina o emancipar-se de la seva família. Aquesta situació contrasta enormement amb la de les dones de les generacions anteriors: les diferències entre la joventut d'una àvia i la de la seva néta, respecte a llibertat de moviments i a possibilitats socials, són abismals.

La lluita de les dones per a la consecució de la igualtat ha arribat també a l'aspecte extern i a la forma de vestir. Avui dia no resulta gens estrany veure dones amb el cabell molt curt i vestint pantalons. El jovent europeu, nois i noies, porta els mateixos pantalons, calçat esportiu, samarretes i caçadores, que demostren que la comoditat és un factor important en la moda actual. També resulta interessant observar com, a la segona meitat del segle XX, la roba i l'aparença personal han servit com a símbol d'expressió personal i d'afirmació o protesta de determinats moviments i actituds (hippies, punks, tecnos, etc.).

L'espectacular avenç tecnològic que s'ha produït després de la Segona Guerra Mundial ha tingut un enorme efecte sobre la societat. El desenvolupament de l'electrònica i, sobretot, dels ordinadors, ha provocat la substitució de la mà d'obra per sistemes automatitzats en la majoria de processos industrials. Als països més desenvolupats, les màquines realitzen la major part del treball agrícola i industrial i els treballadors produeixen més béns que fa un segle amb menys hores de treball. El nivell de vida d'una bona part de la població ha millorat notablement: millor alimentació, vestimenta, habitatge i gaudi d'una gran varietat d'aparells per a l'ús domèstic i l'oci. Gràcies a la tecnologia, ara moltes persones viuen més i de forma més sana que en el passat. Un altre avenç important de la societat ha estat la consecució de l'estat del benestar", basat en un sistema que assegura als ciutadans la pensió de jubilació i una protecció contra les malalties (Seguretat Social) i l'atur.

Els avenços tecnològics del segle XX, com la invenció de l'automòbil, la ràdio, el televisor i el telèfon, han revolucionat el sistema de vida i de treball de milions de persones. Les dues àrees d'avenç més gran han estat la tecnologia mèdica i l'astronàutica. La tecnologia aplicada a la medicina ha proporcionat els mitjans per a diagnosticar i vèncer moltes malalties mortals, però tal vegada sigui en el camp de l'exploració de l'espai on s'ha produït l'avenç tecnològic més espectacular de la història: per primera vegada les persones han aconseguit abandonar el planeta i tornar-hi. L'arribada a la Lluna de l'expedició nord-americana Apol.lo XI, el 20 de juliol de 1969, és una de les fites més representatives de la carrera de la humanitat cap a la conquesta de l'espai.

Durant el segle XIX, Europa es va llançar a la conquesta colonial de l'Àfrica i Àsia. Un segle després, aquestes antigues colònies han anat obtenint la independència, des d'Egipte el 1922 fins a Argèlia el 1962. Si durant el segle XIX molts europeus van anar a aquestes terres per a fer fortuna, en el nostre segle el procés s'ha invertit: ara són els habitants de les antigues colònies els que emigren cap a Europa i especialment a les seves antigues metròpolis (magrebins i centreafricans a França; indis, pakistanesos i centreafricans a Anglaterra) en busca de treball i d'una sortida per a la seva desesperada situació. A Europa solen trobar problemes legals i racials, malgrat que molts d'aquests immigrants han passat a ocupar els llocs de treball que la major part dels europeus rebutja per diverses raons: duresa, salaris baixos, etc. Aquesta creixent immigració ha modificat la fisonomia humana de les grans capitals europees. De la capacitat d'acceptació europea d'aquesta nova situació dependrà principalment que el segle XXI sigui un segle de tensió i lluita racial o de confirmació d'un món més solidari i obert.

Components electrònics d'un ordinador.
AISA.

Antenes parabòliques per a
les comunicacions via satèl.lit. Alemanya.
AISA.

Joves d'avui a Europa.
Age Fotostock.