Lliura. Carlemany.  Anvers i revers.
Arxiu fotogràfic del Museu  Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

Les invasions bàrbares
Durant gairebé tota l'edat mitjana, diversos pobles nòrdics i orientals es van instal.lar a Europa. En una primera fase, després de la caiguda de l'imperi romà (segle V), els anomenats pobles bàrbars del nord van aprofitar la retirada romana per a emigrar cap a zones del sud. Alguns van arribar-hi pacíficament; altres, arrasant i saquejant tot el que trobaven al seu pas. Sueus, vàndals, alans, celtes, saxons, visigots, francs i llombards es van distribuir per tot Europa. A partir del 850, es va produir una segona onada, més violenta, en que hongaresos, víkings, búlgars i sarraïns van fer freqüents incursions de saqueig i destrucció. Tots aquests moviments van contribuir a barrejar les diferents ètnies i cultures europees, però van arruïnar el comerç en convertir les rutes comercials en perilloses i insegures.

El feudalisme
La caiguda de l'imperi romà i la descomposició de la major part de les seves institucions, lleis i costums van provocar el retorn a la societat rural i la fragmentació del poder. Incapaços de mantenir el poder sobre el seu territori, els diferents reis europeus van anar cedint poder davant dels nobles que es van erigir en governants regionals. Aquest lent procés de feudalització es va estendre pel centre d'Europa al llarg de gairebé mil anys i contrastava amb l'auge econòmic i comercial dels imperis bizantí, àrab i turc de l'est de la Mediterrània.
Malgrat tot, a partir del segle XI es va produir un gran augment demogràfic que va afavorir no només l'increment del treball agrícola, sinó que molta gent emigrés a les ciutats. El progressiu creixement urbà i comercial va arribar al seu apogeu en el segle XIV, en què va aconseguir trencar l'estructura feudal i camperola. L'afebliment dels senyors feudals va venir acompanyat d'un retorn al poder dels monarques que, en molts casos, es van recolzar en la nova classe social, la burgesia comerciant, que posseïa els diners per a finançar les seves campanyes.

L'imperi carolingi
Malgrat la disgregació regional que va caracteritzar l'Europa medieval, durant el segle VIII, a França es va aconseguir una relativa unificació territorial que Carlemany va acabar de consolidar. Proclamat emperador l'any 800, Carlemany va intentar que el seu imperi fos una continuació de l'imperi romà, però dotat d'un fort component religiós cristià. De fet, va ser el papa Lleó III qui va coronar emperador Carlemany. Durant l'imperi carolingi es van proclamar noves lleis, s'encunyà una nova moneda (la lliura) i es van establir impostos per a unificar l'imperi. Després de la mort de Carlemany, l'imperi es va dividir entre els seus hereus i van aparèixer noves nacions, nous idiomes i noves mentalitats. La divisió i configuració europees que, amb diferents variants, s'han mantingut fins a final de segle, arrenquen ja d'aquesta època.

La divisió social a l'edat mitjana
La societat medieval es dividia en tres categories: els que lluitaven (guerrers), els que resaven (eclesiàstics) i els que treballaven (camperols). La riquesa bàsica era la terra i només els nobles i l'Església en posseïen. Els senyors feudals (senyors nobles que tenien un feu, unes terres concedides pel rei o heretades) van convertir en vassalls* o servents els seus habitants, la major part dels quals eren camperols. Per la seva part, el comerç es va veure reduït a intercanvis purament regionals.

La cultura en mans de l'Església
La societat estava fortament cristianitzada i per això les manifestacions artístiques i culturals de l'època es van centrar en el culte a Déu. L'arquitectura, l'escultura, la pintura i la música es van desenvolupar exclusivament a les esglésies i monestirs. En una societat rural i bàsicament analfabeta (no tots els reis i nobles sabien llegir i escriure), l'herència de la cultura clàssica -grega, romana i àrab- es va conservar gràcies als monjos.

Pàgina del llibre Feudorum Maior. "Vassall i senyor". Segle XII.
AISA.

Des del punt de vista econòmic, durant aquest període es distingeixen dues etapes ben diferents: l'alta edat mitjana (finals del segle V fins a començaments del segle XI) i la baixa edat mitjana (mitjans del segle XI fins al segle XV).

LA CRISI ECONÒMICA DE L'ALTA
EDAT MITJANA
segles V-XI

El feudalisme: una societat que no evoluciona
La societat de l'alta edat mitjana era una societat feudal basada en el vassallatge. El vassallatge era un sistema social que obligava els servents (agricultors) a mantenir fidelitat a l'amo de la terra que treballaven (senyor feudal o noble), i als nobles a mantenir fidelitat al rei. Aquesta obligació passava de pares a fills, de tal manera que la societat era molt estàtica i no evolucionava: ningú no podia canviar de classe ni dedicar-se a una altra feina que no fos aquella que se li havia assignat ja des del naixement.

Una economia en crisi
Les ciutats, la moneda i les rutes comercials havien entrat en crisi. La decadència econòmica i la inseguretat eren tan grans que la gent corria a refugiar-se al camp, a buscar la proteció dels senyors feudals. Conrear la terra era la principal garantia de supervivència, perquè el camperol sabia que, en cas de guerra, podia refugiar-se en el castell del seu senyor i que, si la collita era bona, sempre tindria alguna cosa per a menjar. L'agricultura era l'única activitat possible; qualsevol altre tipus de negoci era impensable a Europa en aquella època.

Causes de la recessió econòmica
Les causes de la gran recessió econòmica que es va viure durant l'alta edat mitjana són les mateixes que expliquen la decadència econòmica de l'Imperi Romà d'Occident:
                                 - Escassetat de mà d'obra: la pesta es va endur moltes vides i va provocar l'abandonament de les ciutats per a buscar refugi al camp.
                                 - Crisi comercial: les rutes comercials es van tornar molt insegures a causa del pillatge, la pirateria i les guerres. Les invasions bàrbares i, posteriorment, la invasió musulmana de tota la Mediterrània oriental i Espanya, havien acabat amb les principals rutes comercials i amb l'antiga unitat comercial entorn de la Mediterrània.
                                 - Crisi financera: es van produir diverses devaluacions i inflacions. En desaparèixer el comerç entre països, l'ús de les monedes es va limitar a l'intercanvi regional entre feus.

La fi de la unitat europea: les economies regionals
Una de les característiques del sistema feudal era l'aïllament en què vivia la gent. Els vassalls d'un senyor difícilment sortien de les seves terres en tota la vida i els senyors feudals, com a molt, viatjaven fins a la cort del rei o fins al castell veí. Aquest fet, unit a les nombroses i variades nacionalitats dels bàrbars que van envair i poblar Europa durant l'alta edat mitjana, va afavorir el sorgiment d'economies regionals. Hi havia visigots a Espanya, ostrogots i llombards a Itàlia, saxons i normands a Anglaterra, germans a Àustria i Alemanya, i un llarg etcètera de pobles de diferents llengües i cultures. Aquesta diversitat va trencar la unificació lingüística (l'aprenentatge del llatí com a llengua comuna) i econòmica que havia fet tan poderosa Europa durant l'imperi romà.

L'escala de valors a l'alta edat mitjana
En una societat fortament dominada per l'Església i per la moral que aquesta imposava, també l'economia i els usos comercials es veien subjectes a les normes de l'Església. D'aquesta manera, es va establir una escala de valors que regulava les conductes correctes i prohibides en el camp de l'economia i de l'organització social:
                                 - Es condemnava el "préstec amb interès" per considerar-lo una activitat  usurera. Deixar diners o realitzar qualsevol activitat financera no es considerava "treball", perquè es realitzava sense esforç físic i no era "productiu".
                                 - Es practicava la teoria del "just preu": cada treball havia de tenir un salari "just". No s'havia de treballar per a enriquir-se, ni desitjar béns materials. Només el treball humil i abnegat era grat als ulls de Déu.
                                 - Es potenciaven els gremis d'artesans i el col.lectivisme agrícola, per a evitar la competència entre individus.

L'esplendor econòmic de l'Imperi Bizantí
Si la decadència de l'Imperi Romà d'Occident havia portat a la decadència d'Europa, l'esplendor de l'Imperi Romà d'Orient es va mantenir i augmentar en aquesta època sota el nom d'Imperi Bizantí. Competint amb l'Imperi Musulmà, Bizanci va controlar el comerç de la Mediterrània Oriental, les manufactures, l'emissió de moneda, la cultura i la civilització. Durant els primers anys de l'Europa medieval, les úniques monedes que tenien prestigi eren el nomisma o sou bizantí i el dinar musulmà, dues monedes d'or que s'encunyaven fora del continent europeu.

2 L'EXPANSIÓ MUSULMANA
segles VII-XI

Els musulmans dominen la Mediterrània
En aquesta època els àrabs es van llançar a la conquesta de noves terres per a ampliar els seus dominis i engrandir el territori d'Al.là. La invasió musulmana va ser la causa de l'aïllament d'Europa durant l'alta edat mitjana i va destruir el mercat comú que existia entorn de la Mediterrània. Quan van arribar els àrabs, Europa, submergida en una economia feudal d'escassos intercanvis terrestres, tenia la Mediterrània com a única via de transport per al comerç. Les innovacions tecnològiques dels musulmans en matèria de navegació i armament els van portar a controlar les tres quartes parts de les ribes de la Mediterrània: dominaven totes les costes mediterrànies de l'Àfrica, l'Àsia Menor, Espanya, Balears, Còrsega i Sicília.

Als territoris que van ocupar, els àrabs van aconseguir divulgar la seva llengua (l'àrab), la seva cultura (literatura, música i tradicions) i les seves lleis. Però sens dubte, la seva aportació més gran a la cultura occidental va ser la introducció del seu sistema numèric, que és el que fem servir en l'actualitat. Els àrabs van introduir la xifra O, que no existia en el sistema numèric romà, la qual cosa va permetre un gran desenvolupament de les ciències matemàtiques i, per tant, de totes les ciències (física, arquitectura, etc.). L'abundància de metalls preciosos de les caravanes comercials va afavorir la creació d'un sistema monetari musulmà cap a l'any 685.

Diner califal d'Al Kasin. Anvers i revers.
Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

Sòlid bizantí.
Anvers i revers. Bizanci Justinià.
Arxiu fotogràfic del
Museu Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

Un període d'esplendor per a l'Espanya medieval

L'any 711, els àrabs, en plena expansió territorial i econòmica, van conquerir el regne visigot d'Espanya i es van establir a la Península durant 700 anys. Còrdova, la capital del califat, va passar a ser la ciutat més rica i poblada d'Europa. Des de Còrdova es controlava la ruta de l'or del Sudan i les caravanes comercials marroquines. L'imperi musulmà va dur un gran progrés material a Espanya i li va donar estabilitat i desenvolupament tecnològic. En matèria agrícola, els musulmans van estendre l'ús de la tècnica del regadiu, que ja s'havia utilitzat en època dels romans, i van introduir a Espanya noves varietats i espècies de conreu (cotó, canya de sucre, espècies, cítrics). Aquests nous conreus, units a l'exportació dels productes tradicionals de l'agricultura espanyola (vi i oli), van afavorir el desenvolupament de l'horta mediterrània.

Vista interior de la Mesquita de Còrdova. Segles VIII-XI. AISA.

Guerra santa o guerra econòmica?
El califat de Còrdova no va imposar als conquerits la seva religió, sinó que els va permetre de seguir practicant les seves (cristianisme i judaisme), encara que els cobrava un tribut anomenat "txizia" per no haver-se convertit a l'islam. Posteriorment, es van canviar les lleis perquè els cristians conversos tinguessin els mateixos drets que els musulmans i no haguessin de pagar aquest impost. Als no musulmans que habitaven en el califat fins i tot se'ls respectaven la cultura, les tradicions i el sistema administratiu. Tanta generositat fa pensar que més que una guerra santa per a convertir ànimes a l'islam, el que van portar a terme els àrabs va ser una guerra econòmica, amb l'objectiu de conquerir terres i cobrar tributs als vençuts.

Els regnes cristians copien la moneda àrab: el mancús
No tota la península Ibèrica va ser conquerida pels àrabs. Els regnes cristians que compartien el territori amb ells estaven molt lluny de la prosperitat i riquesa del califat. Com que eren més pobres, les monedes d'or i plata que emetien els regnes cristians eren menys apreciades que les àrabs, encara que la qualitat del metall i el pes fossin els mateixos. Així que molts regnes cristians de la Península van decidir copiar les monedes musulmanes. No eren falsificacions perquè no tenien menys or ni menys plata que les àrabs. Simplement, s'encunyaven les monedes tan semblants com era possible a les àrabs per a fer-les més atractives als regnes europeus i asiàtics. Aquestes monedes es denominaven "mancussos".


3 L'IMPERI CAROLINGI: UN NOU INTENT
D'UNITAT EUROPEA
segle VIII

L'avanç dels àrabs va ser frenat pels soldats francs a la batalla de Poitiers, l'any 732. Des d'aquell moment, l'economia europea va començar a recuperar-se lentament. Deu anys més tard, va néixer a Aquisgrà Carlemany (742-814), rei dels francs. Al capdavant dels seus exèrcits va conquerir la major part de l'Europa central i occidental i va ser proclamat emperador l'any 800. Carlemany fou, sense cap dubte, el rei més influent d'Europa durant tota l'edat mitjana.
L'imperi carolingi va ser un intent de ressuscitar l'esplendor de l'antiga Roma, però Carlemany no va tenir gaire èxit perquè l'economia no va estar de la seva part. El seu imperi va ser gran, però poc pròsper en comparació amb el bizantí i el musulmà, que controlaven tot el comerç i les finances de l'època.

La lliura carolíngia
Tot el territori de Carlemany corresponia a una Europa feudal, que tenia una economia agrícola per a l'autoconsum, no mantenia intercanvi comercial amb altres països i aspirava a satisfer les seves necessitats utilitzant només els seus propis recursos. Com que tenien pocs metalls nobles i el comerç internacional pràcticament no existia, les emissions de moneda van ser molt escasses. En aquesta època es va encunyar la lliura turnois o lliura carolíngia. Era una peça rodona de plata que es dividia en 20 xílings i 12 penics. Curiosament, també rebia el nom de lliura carolíngia la unitat de pes que es va establir per a tot l'imperi i que corresponia a un lingot de 491,19 g.

Les fetes de Carlemany: les bases de la civilització europea
Amb la creació de l'imperi i la unificació europea, Carlemany va aconseguir fer disminuir les guerres dins d'Europa. La desaparició del perill dels atacs enemics va provocar l'afebliment de la institució feudal, perquè la gent del poble no necessitava tant la protecció d'un senyor feudal. A més, els camins es van fer més segurs i, a poc a poc, el comerç es va reprendre, la gent va retornar a les ciutats i es van recuperar les feines artesanals. Gràcies a tot això, va començar una etapa de reactivació econòmica.
Carlemany va ser important no només pel nombre de les seves victòries i la dimensió del seu imperi, sinó també perquè va representar una curiosa barreja de tradició i innovació. Per una part, va ser un guerrer franc tradicional que es va passar la major part de la vida combatent. Però per una altra part, va posar el seu immens poder al servei del cristianisme i del respecte a la llei. La seva vida va representar un model per als reis que el succeïren. Va personificar la fusió de les cultures germànica, romana i cristiana, que es convertiria en la base de la civilització europea.

4 LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA A LA BAIXA    EDAT MITJANA
segles XI-XIV

Cap a mitjan segle XI s'inicia un segon període econòmic, la baixa edat mitjana, caracteritzat pel declivi del feudalisme i un progressiu retorn a les activitats mercantils i a l'expansió del mercat. Europa es trobava en un període d'evolució desconegut fins aleshores. L'època de les grans invasions havia acabat i el continent europeu experimentava el creixement d'una població ja assentada. Van renéixer la vida urbana i el comerç regular a gran escala i es van desenvolupar una societat i una cultura complexes, dinàmiques i innovadores.

Les fires, el motor del comerç
Un dels factors que van provocar la reactivació del mercat va ser l'aparició de les fires. Les fires eren certàmens que es celebraven anualment en ciutats determinades i que duraven de dos a cinc dies. A la fira s'aplegaven comerciants de tot Europa per a intercanviar productes. S'hi venien dues menes de mercaderies: les "pobres" i les "riques". Les primeres eren articles de primera necessitat com les salaons de peix, el vi, el calçat, la sal, els draps de llana, etc. La major part provenien del nord i centre d'Europa i eren barates. En canvi, les mercaderies "riques", controlades pels comerciants italians, consistien en esclaus, espècies d'Orient (pebre, canyella, clau), orfebreria, sedes, pedres precioses i altres articles de luxe.

Mancús. Ramon Berenguer I. Anvers i revers (19,39 mm). Museu Casa de la Moneda.,

Sòlid. Constant II.
Lliura carolíngia.
Revers (19,35 mm).
Museu Casa de la Moneda.

Maravedí i ducat d'or RR.CC. Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

El naixement de las companyies comercials

Les fires es van iniciar amb els comerciants ambulants, que transportaven modestes mercaderies en els seus carros i que, despectivament, eren coneguts com a "peus polsegosos". Però els comerciants van anar prosperant i delegant en representants comercials l' assistència a fires. De manera que, a poc a poc, van anar creant-se autèntiques companyies comercials que es dedicaven a la comercialització en les diferents fires i a vendre els productes que importaven i exportaven. Aquestes operacions de compravenda es finançaven amb les diferents monedes regionals.

Ducat d'or RR.CC. Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

Com va créixer el comerç malgrat l'escassetat de moneda: els pagarés
En aquesta època van sorgir els comerciants-financers, que es dedicaven a comprar i a vendre durant la fira sense realitzar cap cobrament ni pagament. Simplement, apuntaven totes les operacions que realitzaven. En acabar la fira, compensaven els comptes i firmaven papers prometent pagar únicament el saldo o diferència entre aquests comptes. D'aquesta manera, l'escassetat de moneda no va impedir el creixement del comerç. Aquests documents de pagament, emesos davant notari, rebien el nom de «pagarés» o «lletres de canvi». En ells es prometia pagar al propietari del document l'import anotat, en monedes d'or o plata.
Les lletres i pagarés es van convertir en una altra forma de diner. El propietari del pagaré podia endossar-lo, és a dir, traspassar-lo a una altra persona. Els pagarés o lletres de comerciants de prestigi eren acceptats pels altres venedors igual que si fossin moneda.

Talla de fusta de Carlemany
(742 - Aquisgrà, 814). Catedral. Aquisgrà.
AISA.

Els canvistes i el sistema de la partida doble
Van sorgir també en aquesta època els canvistes, persones que s'especialitzaven en la compravenda i valoració (taxació) de les monedes. A Europa hi havia tanta varietat de monedes que només un canvista podia definir el contingut d'or i plata de les diverses monedes pesant-les i analitzant la puresa (llei) del metall amb què estaven fetes. Els canvistes determinaven l'equivalència entre les monedes o tipus de canvi.
El creixement de les operacions comercials va obligar a crear un mètode per a organitzar els comptes. L'italià Luca Paccioli va inventar el sistema d'anotacions per partida doble, consistent en anotar totes les transaccions comercials de forma organitzada en un llibre de registre, bé com una entrada (actiu o ingrés) o com una sortida (passiu o despesa). Aquest sistema, que es segueix utilitzant en la comptabilitat actual, va afavorir de forma molt important el desenvolupament del comerç i les finances.

El mercat italià i la Lliga Hanseàtica
Amb els anys, van anar apareixent més fires per tot el territori europeu, de manera que, finalment, el comerç es va dividir en dos grans mercats. Un era el de les ciutats italianes que, gràcies a les croades, havien recuperat el control militar i comercial de la Mediterrània. Les croades van ser unes guerres iniciades en el segle XI pel papat per a alliberar els llocs sants (Jerusalem, Betlem, etc.) que estaven en mans dels musulmans. Encara que en principi eren guerres religioses, també va influir-hi l'interès de l'Europa cristiana de recuperar el domini de les rutes comercials cap a Orient.

El segon gran mercat es va crear entre els països de la mar Bàltica, la península escandinava i els Països Baixos (Holanda i Bèlgica). Les ciutats més importants d'aquests països van signar un acord comercial i de defensa dels seus interessos conegut com a Lliga Hanseàtica.

--  Una moneda per a pagar el vi francès, una altra per a la llana espanyola, una altra per al peix noruec, una   altra per a les joies italianes... Porto 12 bosses diferents! Quan es posaran d'acord en fer una moneda única?

Durant l'edat mitjana, els antics costums romans van desaparèixer per pressions de l'Església, la rigidesa moral de la qual va condemnar moltes pràctiques de comportament, vestuari i higiene, cosa que en la majoria de casos va suposar un evident retrocés. Així, els banys públics es van prohibir per a evitar la immoralitat, en considerar-se que fomentaven les temptacions. L'ús de perfums, maquillatges i fins i tot perruques s'interpretava com a símbol de decadència i llibertinatge. Tot això, unit a la brutícia generalitzada que hi havia a qualsevol nucli habitat (la gent seguia llençant les escombraries i els excrements per la finestra), va contribuir sens dubte a l'augment de les epidèmies.
Els senyors feudals havien rebut els seus títols i terres com a herència (nobles) o bé com a recompensa pels seus serveis a la corona. Tenien un exèrcit propi, vivien en un castell, obtenien beneficis de les seves terres i cobraven tota mena d'impostos als aldeans, des de peatges per creuar els ponts i fer servir els molins, fins a, en algun cas, el dret de cuixa, que els permetia passar la primera nit amb les dones acabades de casar. En canvi, a moltes regions europees, els monarques no tenien prou administració ni exèrcit per a governar i cobrar impostos.

Fragment de l'interior d'una bodega medieval. Pintura del segle XV. Castell d'Issogne (vall d'Aosta). AISA.

La major part de la gent era analfabeta. Com que era gent de fe, temerosa de Déu i dels seus representants a la terra, es permetia molt poques distraccions. En tot cas les imatges religioses tenien un origen educatiu: ensenyar què es podia fer i què era prohibit per a guanyar el cel i evitar la condemna a l'infern. La caça era l'entreteniment preferit dels nobles i, juntament amb els torneigs, constituïa el seu entrenament entre campanya i campanya.
Al llarg de tota l'edat mitjana l'Església va adquirir un poder enorme. Tenia terrenys, cobrava el delme als camperols (una desena part de la collita) i exercia un gran domini espiritual sobre la població. Tothom que s'allunyava de la doctrina oficial que marcava Roma era considerat heretge i castigat. Durant aquesta època es van crear nombrosos ordes de monjos molt diferents: alguns complien estrictament els vots de pobresa i castedat (franciscans i cartoixans), altres estaven formats per monjos-soldats que empraven les armes per a defensar els seus territoris (templaris) i altres exercien la repressió per a lluitar contra l'heretgia (dominics).
Vista des de la perspectiva actual, la vida als monestirs era força dura i monòtona.

Claustre romànic de l'abadia de Mountmajour. Arles. AISA

Aquest era el rígid horari en un monestir benedictí:

Vista del monestir cistercenc de Santes Creus.
Art romànic (1174-1225). Tarragona. AISA.

Durant la baixa edat mitjana, l'auge de les fires va afavorir l'aparició al seu voltant de tot tipus d'activitats lúdiques i espectacles: mags, acròbates, trobadors, companyies de còmics, etc. La fira era una festa on la gent es trobava i es divertia. Fins i tot moltes de les fires es realitzaven en ciutats famoses per les seves begudes alcohòliques: Champagne, Cognac i Ginebra van ser tres de les més famoses, on els acords comercials es segellaven amb abundant menjar i beguda.

El món àrab representa la continuïtat de l'obra de Ptolomeu en una època en què desapareix d'Europa.

Planisferi general  "Portolà de la Mar Mediterrànea"
d'Ali ibn Ahmad Muhammad al Shatgui, de Sfax.



Paris. Biblioteca Nacional.
Fotògraf: Jaume Cosialls