Lliura. Corona de plata. 1880.
Anvers i revers.
Co.llecció particular de Fernando Segarra. Madrid.

LES REVOLUCIONS BURGESES

Als països d'Europa Occidental, la burgesia era la classe social econòmicament més poderosa, però la vella aristocràcia conservava encara el poder polític i molts privilegis, com el de no pagar impostos. A més, els nobles, com que no treballaven, no aportaven pràcticament res a l'economia productiva. Com que l'aristocràcia es negava a acceptar cap mena de reforma, els canvis van haver d'arribar de la mà de violentes revolucions. La lluita per democratitzar el parlament anglès (1648) va ser el primer senyal i la Revolució Francesa (1789), l'episodi més destacat d'aquesta lluita pel control polític, que més tard s'estendria per la resta de països europeus.

Les revolucions burgeses reclamaven la fi de l'absolutisme* monàrquic, propi dels segles XVII i XVIII, i defensaven el liberalisme* polític. El liberalisme es basava en una constitució* que incloïa el principi que el poble és el sobirà de la nació i atorgava a un parlament* elegit -i no al rei- el poder legislatiu, és a dir, el poder per a fer lleis.

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL
El triomf liberal i burgès va coincidir, no per casualitat, amb un període en què l'explotació de noves fonts d'energia (carbó i després electricitat i petroli) i la invenció de noves màquines (la de vapor i la locomotora principalment) van provocar un canvi radical en l'economia i en la societat europees. Aquest període es coneix com a «revolució industrial». L'ús de màquines a les fàbriques permetia un ritme de producció molt ràpid, que necessitava molta mà d'obra, per la qual cosa les ciutats es van omplir de treballadors procedents del camp que buscaven feina. Però la competència capitalista era ferotge i descuidava les condicions laborals dels assalariats. Com a conseqüència d'això va aparèixer el proletariat urbà, una classe social que vivia en la misèria i la desprotecció més grans. Ben aviat van esclatar moviments de protesta a les principals ciutats europees, que finalment van cristal.litzar en sindicats de treballadors que lluitaven per una millora de les condicions laborals.
Molts historiadors consideren que la revolució industrial és la segona gran revolució de la humanitat després de la neolítica, ja que ambdues van suposar una transformació radical de la societat.

EL COLONIALISME
La societat industrial necessitava obtenir les primeres matèries (cotó, sucre, cacao, etc.) a baix preu i també un mercat per a vendre-hi els productes, per la qual cosa les nacions industrials europees es van llançar a la conquesta de la resta del món. Anglaterra i França van estendre les seves possessions colonials per tots els continents, seguint els interessos de les noves empreses que s'havien constituït a Europa. Anglaterra va ocupar l'avantguarda d'aquest procés imperialista i la seva moneda, la lliura esterlina, va ser la més utilitzada en el mercat internacional.

Paral.lelament, una sèrie de factors de caire polític (guerres religioses i d'unificació) i econòmic (manca de treball i de recursos) van provocar una gran emigració de població europea de diferents nacions (Irlanda, Anglaterra, Alemanya i Itàlia principalment) cap als EUA i Canadà.

LA IL.LUSTRACIÓ
El pensament il.lustrat del segle XVIII va propagar la idea del progrés tècnic i científic, idea que tindria la seva continuïtat un segle més tard en les teories de Darwin i Freud. L'art romàntic que va sorgir paral.lel a les revolucions polítiques i nacionals (Beethoven, Delacroix, Byron) va donar pas al moviment realista de la societat industrial (Dickens, Balzac, Rodin) i al moviment impressionista (Van Gogh), que ja anunciava els canvis fonamentals del segle XX.

Secció de muntatge dels tallers de La Maquinista Terrestre y Marítima
(segle XIX).

1 EL SEGLE XIX, SEGLE DE LA INDUSTRIALITZACIÓ  EUROPEA

Encara que la revolució industrial es va iniciar a mitjan segle XVIII, va ser en el segle XIX quan es va aconseguir la plena industrialització de l'economia europea. Quatre són els factors que van coincidir per a impulsar aquest desenvolupament: la utilització de noves fonts d'energia, l'augment de la població, l'emigració dels camperols a les ciutats i la millora dels transports.

Noves fonts d'energia: l'electricitat i el petroli
A la segona meitat del segle XVIII, l'ús del carbó i el vapor com a fonts d'energia aplicades a la indústria va donar pas a la revolució industrial. Ja en el segle XIX, els avenços científics i tècnics van provocar una segona revolució energètica, representada principalment per l'ús de l'electricitat i del petroli (motor de combustió). Aquestes dues noves fonts d'energia van suposar un avenç considerable tant en els processos de fabricació com en els objectes fabricats. Aquest procés d'industrialització, que va néixer a Anglaterra i es va estendre a tot el continent, és conegut com a "segona revolució industrial".

L'augment de la població d'Europa

Els avenços en el camp de la medicina van provocar un augment de la població al continent. Cap a l'any 1800, Europa era la regió més poblada del món, amb 200 milions d'habitants, una cinquena part de la població mundial d'aleshores. Durant el segle XIX la població europea no va parar de créixer, malgrat que les guerres napoleòniques i altres grans conflictes bèl.lics (guerres d'unificació d'Alemanya i Itàlia) delmaren moltes regions. A principis del segle XX, la població europea ja atenyia 400 milions i suposava la quarta part de la població mundial.

Immigrants en arribar a l'illa d'Ellis (Nova York) en un vaixell de la línia Atlàntica. 1900.

AISA.

La població rural emigra a les ciutats
Els avenços en matèria agrícola i l'ús de màquines per a les feines del camp van incrementar la productivitat de la terra (es produïa més i més de pressa) i van facilitar molt el treball, de manera que uns quants pagesos podien fer front al repte d'alimentar una població creixent. Molts camperols es van quedar sense feina i van emigrar a les ciutats, que en aquells moments necessitaven mà d'obra per a la indústria. Com que hi havia tants treballadors a les ciutats, els empresaris, per a incrementar els seus beneficis, podien mantenir els salaris molt baixos i establir unes condicions de treball molt dures i injustes: jornades laborals de 12, 14 o 16 hores, sense cap mena de seguretat laboral ni sanitària (sense prestacions per malaltia ni atur) i amb uns sous baixíssims. A més, s'afavoria el treball de dones i nens en pèssimes condicions. Com que la major part d'obrers venia del camp i no tenia casa a la ciutat, van començar a construir-se barris als afores de les ciutats, on els treballadors vivien amuntegats i sense salubritat.

La millora del transport afavoreix el comerç
La invenció de la màquina de vapor (Watt, 1769) va disparar la producció a les fàbriques i va revolucionar el transport: del veler es va passar al vaixell de vapor i del carro de cavalls al ferrocarril (1814). Per a fer-nos una idea del gran progrés que va suposar la introducció de la màquina de vapor, només cal mirar unes dades: durant les campanyes de Napoleó, uns quants anys abans de l'arribada del vapor, les tropes avançaven a la mateixa velocitat que les de Juli Cèsar gairebé 2.000 anys abans.
La millora dels mitjans de locomoció va garantir un transport marítim i terrestre molt més ràpid i va permetre incrementar el comerç exterior agrícola i la migració a l'estranger.

2 EL SEGLE DE L'IMPERI BRITÀNIC: LA LLIURA ESTERLINA

Des del punt de vista financer i econòmic, Anglaterra es va convertir en el centre de l'economia mundial, fins al punt que molts historiadors defineixen el segle XIX com el segle de l'imperi britànic.

Del mercantilisme al lliurecanvisme
Si des del segle XVII el sistema que havia marcat l'economia exterior dels països era el mercantilista, que establia mesures de protecció dels productes nacionals enfront dels estrangers, en el segle XIX l'imperi britànic va obligar les altres grans potències a obrir a poc a poc els seus mercats a la competència exterior. Anglaterra, que havia iniciat la revolució industrial i es trobava en primera posició dels països industrialitzats, necessitava nous mercats on vendre els seus productes i nous països on anar a buscar matèries primeres barates. D'aquesta manera es va entrar en l'època del lliurecanvisme o liberalització del comerç, mitjançant acords bilaterals entre Anglaterra i els altres països.

L'acord més important en aquest sentit fou el Tractat Cobden-Chevalier (1860), que va obrir el proteccionista mercat francès a la competència dels productes britànics. Aquest tractat va representar el punt de partida d'un canvi en les relacions comercials internacionals. L'acord, que promulgava la llibertat de comerç i eliminava tots els aranzels (impostos de duana) entre els dos països signants, va provocar una onada d'acords bilaterals entre els altres països europeus i va obrir el camí cap a un comerç multilateral.

Premsa tipus Thonnelier (lliura esterlina).
Primera d'Espanya per a encunyar monedes amb vapor.
Museu Casa de la Moneda.

L'aparició dels bancs centrals

Va ser en aquest període quan els estats van decidir centralitzar la fabricació de bitllets i monedes en bancs de caràcter oficial, anomenats «bancs centrals». A més, la major part de països va posar en marxa una moneda nacional. En el cas d'Espanya, la pesseta com a tal va aparèixer el 1868. El Decret Figuerola fixava com a unitat la pesseta de plata de cent cèntims. Tenia nombroses encunyacions d'or i plata i fraccions menors de 10, 5, 2 i 1 cèntim fetes de bronze.
El primer banc central del món va ser el Banc de França, constituït per Napoleó el 1800, que emetia monedes i bitllets amb la garantia de les lletres que li presentaven: és a dir, si algú anava al Banc a cobrar una lletra de 50 francs, el Banc podia emetre 50 francs sota la garantia de la lletra. Això no obstant, el Banc d'Anglaterra, que va obtenir el monopoli de l'emissió de moneda del Regne Unit el 1844, emetia moneda només si a les arques del banc hi havia prou or per a recolzar l'emissió. El 1817, el sobirà (de l'anglès "sovereing") d'or, que era la moneda d'or del patró bimetàl.lic (or-plata), tenia 7,9881 g d'or i equivalia en valor a 15,5 lliures esterlines de plata.

La lliura esterlina
La lliura era la unitat monetària de plata del patró bimetàl.lic del Regne Unit. Actualment és la seva divisa nacional i es representa amb el símbol £. La lliura està representada per una moneda anomenada "sobirà". Degut a la posició que tradicionalment ha tingut el Regne Unit en el comerç mundial, la lliura ha estat una de les principals unitats monetàries o divises utilitzada a escala internacional.
El nom de lliura esterlina prové d'una lliura que s'encu-nyava en el segle XI, anomenada "sterling" perquè tenia una estrella (star) al mig. El seu símbol £ i la seva subdivisió en 20 xílings i la de cada xíling en 12 penics, procedeixen del sistema monetari carolingi. El 1931, la Unió Europea va obligar el Regne Unit a adoptar el sistema decimal i actualment una lliura equival a 10 xílings o a 100 penics.


3 EL SISTEMA DE PATRÓ OR

Què és el patró or?
Com ja hem dit, durant el segle XIX, Londres va ser el centre financer internacional i el seu sistema monetari, el patró or, va predominar, mentre que la lliura esterlina va ser la moneda més acceptada. El patró or s'acceptà a Gran Bretanya el 1816, el 1873 es va estendre als Estats Units i el 1900 gairebé tota la resta de països el van acceptar.
El patró or era un sistema monetari que permetia convertir tots els mitjans de pagament legals (bitllets, pagarés, lletres, etc.) i canviar-los per quantitats predeterminades d'or. El sistema funcionava de la següent manera: si la lliura esterlina equivalia a 113 g d'or i el franc francès a 4,47 g d'or, la paritat (relació de canvi) entre elles era d'1 lliura per cada 25,28 francs francesos. Per exemple: 25,28 francs x 4,47 g d'or/cada franc = 113 g d'or o, el que és el mateix, 1 lliura esterlina.
Totes les monedes tenien un tipus de canvi o paritat respecte a l'or. A partir d'aquestes xifres es van fixar els tipus de canvi entre tots els països.

Defectes del sistema
Aquest sistema de conversió tenia els seus defectes. Si, per exemple, els francesos i anglesos tenien un comerç equilibrat (es venien i es compraven més o menys en la mateixa proporció), podien pagar a l'altre país amb els seus propis bitllets. Però si França comprava a Anglaterra més del que li venia, aleshores els anglesos tenien molts francs i no sabien què fer-ne. La cosa més lògica era que els anglesos exigissin als francesos que els canviessin els francs per or. En fer-ho, els francesos reduïen les seves reserves d'or i, com que tenien menys or, havien de reduir la xifra de conversió dels francs en or. Per exemple, en comptes de correspondre a 4,47 g d'or, cada franc emès equivalia a 3,5 g d'or. El tipus de canvi variava, ja que una lliura esterlina seguia equivalent a 113 g d'or, però ara la lliura, en comptes de 25,28 francs en valia 32,2, perquè els francesos havien perdut reserves d'or amb què recolzar els seus bitllets. En devaluar-se el franc calia pagar més francs francesos per cada lliura esterlina, els productes britànics del mercat francès s'encarien i perdien competitivitat, perquè tenien menys capacitat de competir amb els productes francesos, que eren més barats.

Un problema per als països amb poca importació
Els països més perjudicats amb aquest sistema eren els que produïen pocs béns per a l'exportació i que, en canvi, havien d'importar dels països més desenvolupats la maquinària i la tecnologia necessàries per al seu desenvolupament. Aquests països, en haver d'anar ajustant contínuament els seus tipus de conversió -compraven molt i venien poc-, s'anaven quedant progressivament sense reserves d'or. En quedar-se sense reserves havien de devaluar la seva moneda i d'aquesta manera s'encarien tots els productes, inclosos molts productes fonamentals per a la població (aliments, energia, etc.).
Espanya, en aquella època, era un país poc desenvolupat i tenia justament aquest problema. La compra de maquinària industrial i de productes de fort contingut tecnològic obligava Espanya a devaluar la moneda pels ajustaments automàtics que produïa el patró or. Aquesta operació perjudicava el consum de tots els espanyols, perquè els privava d'altres importacions que, per efecte del reajustament, resultaven encarides (per exemple, el petroli i els seus derivats).

Lliura. Corona de plata. 1889. Anvers i revers.
Col.lecció particular de Fernando Segarra.
Madrid.

Sobirà d'or. 1897.
Anvers i revers.
Col.lecció particular de Fernando Segarra.
Madrid..

Les crisis produïdes pel sistema de patró or: els "pànics bancaris"

El sistema de patró or, encara que monetàriament era molt eficient perquè ajustava de manera automàtica les equivalències (paritats) entre les monedes, produïa constants recessions internacionals (descensos de l'activitat econòmica). Durant el segle XIX es van enregistrar profundes crisis econòmiques internacionals el 1825, 1836 i 1847. El descobriment d'abundant or a Califòrnia (EUA) i posteriorment a Sud-àfrica, va ajudar que el patró or tingués un comportament més flexible. Tanmateix encara hi va haver dues crisis més durant el segle, el 1874 i el 1893.
Cada cop que es patia una crisi, la gent corria als bancs a convertir els seus diners en or per a evitar que els seus estalvis perdessin valor. El resultat era catastròfic, perquè es produïen fallides en cadena dels bancs, que acabaven provocant "pànics bancaris": la gent, atemorida, desconfiava dels bancs i preferia guardar metalls preciosos a casa seva en comptes de bitllets.

Un exemple: el Banc d'Espanya
Un exemple de l'arriscada vida dels bancs centrals europeus durant el segle XIX el tenim a Espanya. El Banco de San Carlos, fundat el 1782 per Carles III, fou transformat el 1820 en un banc central "a la britànica", amb el nom de Banco Español de San Fernando. Posteriorment, en una de les crisis, va fer fallida i fou refundat com a Nuevo Banco Español de San Fernando. Però va tornar a caure en desgràcia i el 1856 va prendre el seu nom definitiu: Banc d'Espanya. Tots els reis que es van succeir durant l'època van regalar un amulet al Banc d'Espanya perquè tingués bona fortuna. El rei Carles III va fer posar a l'entrada del Banc una estàtua de Cíbela, deessa de l'abundància, i posteriorment la reina Isabel II va regalar al Banc l'orbe daurat que actualment segueix estant just a sobre de la porta principal.

Premsa de volant de
la Fábrica de la Real
Maestranza de Sevilla. 1893.
Museu Casa de la Moneda.

20 rals. Ferran VII.
Anvers i revers.
Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

Pesseta. 1869.
Anvers i revers.
Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

Pesseta. 1870.
Anvers i revers.
Arxiu fotogràfic del Museu
Arqueològic Nacional.
Fotògraf: Francisco Rodríguez.

--  És el tercer "pànic bancari" d'aquest any.

-- Doncs a mi, si vols que et digui la veritat, aquestes crisis financeres no m'afecten gens. Tots els meus diners   els duc al mitjó.

Durant el segle XVIII, abans de la Revolució Francesa, els valors més importants de la societat eren l'ascendència (la família a què es pertanyia), la noblesa de sang i l'honor. El treball era mal vist per l'aristocràcia, doncs el considerava propi de gent vulgar. Els aristòcrates utilitzaven totes les armes que tenien a l'abast per a distingir-se de la resta dels mortals: vestimenta, puntes, luxosos adorns, perruques, afaits, perfums i fins i tot el llenguatge. Per exemple, a la cort russa es parlava francès com a símbol de distinció. No obstant això, tant de refinament no impedia que en el sumptuós palau de Versalles no hi hagués cap instal.lació de bany ni lavabo.

I tanmateix, durant el segle XIX l'ascens al poder de la burgesia industrial va provocar un canvi de valors i costums. El treball i el benefici econòmic van passar a ser els valors més estimats per la societat. Els ociosos aristòcrates van començar a perdre poder i influència davant dels rics i dels treballadors industrials. Quant a la higiene i els usos en el vestir, els descobriments científics havien demostrat la connexió entre la brutícia i l'aparició i propagació de malalties. Com a conseqüència d'això, la gent va començar a fer servir roba interior i a rentar-se amb certa freqüència, i les cases van començar a construir-se amb lavabos. Un altre gran avenç fou la introducció de la llum de gas als habitatges, les fàbriques i les ciutats. Però tots aquests canvis només van beneficiar les classes mitjana i alta. La penosa i mísera situació de les classes humils, agrícoles primer i urbanes després, amb prou feina va patir cap canvi.

La Revolució Francesa és la més important de les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX per la gran influència que va exercir sobre la resta de països europeus. Entre els personatges que van ajudar a desenvolupar les idees de canvi que van desembocar en la Revolució, destaquen els pensadors il.lustrats Rousseau, Montesquieu i Voltaire. Entre els dirigents de la Revolució sobresurten les figures de Danton, representant del sector moderat, i Robespierre, que encapçalava el sector radical. Ambdós van morir a la guillotina, ajusticiats pels seus opositors.

La revolució industrial va arribar animada per l'esperit aventurer, científic i geogràfic, similar al que ja havia aparegut a Europa durant el renaixement. Les expedicions del capità Cook per Oceania (1768-1799), dels colons americans cap a Canadà o cap al mític oest dels Estats Units i les successives incursions europees pel centre d'Àfrica, són contemporànies de grans invents (telègraf el 1837, màquina fotogràfica el 1839) i grans avenços en el camp de les ciències físiques i químiques (lleis d'Ohm i Faraday). A finals del segle XIX, Thomas A. Edison va inventar la bombeta i va aconseguir donar una aplicació pràctica i fonamental a l'electricitat.

Com a classe dirigent, la burgesia va afavorir la democratització, la industrialització i el comerç, però per a obtenir el màxim benefici empresarial de les seves fàbriques va imposar als obrers unes dures condicions de treball. La injustícia de la situació i la impossibilitat de suportar-la durant gaire temps van dur els proletaris a organitzar diferents protestes que van originar el naixement dels sindicats. Els sindicats eren agrupacions de treballadors que tenien com a objectiu defensar els drets dels obrers davant l'amo de la fàbrica. La vaga es va convertir en la seva arma de protesta.

Fàbrica de filats del segle XIX. Barcelona.

Thomas Alva Edison en la presentació del fonògraf de la seva invenció a l'Exposició Universal de París (1889).
AISA.

Àfrica es l'exemple perfecte del que va ser i suposar el colonialisme. Un mapa del segle XIX mostra que tot el continent havia estat ocupat per tropes sobre tot franceses i angleses, però també alemanyes, belgues, espanyoles, italianes i portugueses. Europa buscava a Àfrica matèries primeres ( cotó, lli, llavors d' oli, carbó ) i mà d' obra barata.

Thomas Alva Edison (1847-1931). Inventor nord-americà. Va registrar més de 1.200 patents, entre les quals destaquen el fonògraf i la làmpada incandescent.
AISA.

Totes les nacions colonitzadores han tingut la necessitat de cartografiar els seus dominis i rutes comercials. Això ha fet possible l'aparició d'importants cases cartogràfiques, com la de Bartholomew.



"The citizen's Atlas", Bartolomew. British Empire.
Institut Cartogràfic de Catalunya