|
Mesures proteccionistes
Per això, els monarques van promulgar una sèrie de mesures de caràcter proteccionista que pretenien protegir els productes nacionals enfront dels estrangers. Algunes d'aquestes mesures eren les següents:
- Imposar elevats aranzels (impostos de duana) als productes estrangers que volien entrar al país. D'aquesta manera resultaven més cars i no podien competir amb els productes nacionals.
- Imposar quotes a la importació.
- Establir un comerç de monopolis, de manera que per cada mercaderia hi hagués un únic productor o comerciant.
Un exemple de monopoli: el comerç espanyol amb les colònies d'Amèrica
El comerç monopolístic es portava a terme de dues maneres. La primera consistia en nomenar un proveïdor únic de determinat producte per a tot el país. Per exemple, els reis borbons van crear, primer a França i després a Espanya, "reials fàbriques" d'objectes de luxe, que potenciaven la producció nacional d'articles d'un alt valor afegit. A Espanya aconseguiren especial prestigi la Reial Fàbrica de Tapissos de Madrid, la Reial Fàbrica de Cristall de La Granja (Segòvia) i la Reial Fàbrica de Tabacs de Sevilla.
La segona manera d'establir monopolis era mitjançant el comerç exterior amb les colònies. Després de les expedicions de Colom, Espanya havia iniciat un intens comerç amb les seves colònies d'Amèrica. S'obligava la colònia a comprar exclusivament productes de la metròpolis (Espanya), que es cobraven en metalls preciosos. El comerç d'Espanya amb les seves colònies va ser un bon exemple d'aquest tipus de monopoli mercantilista.
La pirateria, una pràctica anglesa per a lluitar contra el monopoli
Durant el regnat dels Àustries, tot l'intercanvi comercial entre Espanya i Amèrica el portaven a terme flotes fortament armades. Des de Sevilla es feien a la mar uns quants cops l'any per a travessar l'Atlàntic i atracar als ports fortificats americans, com Veracruz (Mèxic) i Portobelo (Panamà). Allà descarregaven les mecaderies fabricades a la metròpoli i carregaven productes de les colònies (cafè, tabac, cacao, or, plata, etc.). També al Pacífic els ports espanyols estaven fortament fortificats, com els de Cartagena de Indias (Colòmbia) i Callao (Perú).
La preocupació per la seguretat de les flotes i els seus valuosos carregaments es devia al perill dels atacs dels pirates. Com que Espanya no deixava que els altres països comerciessin amb les seves riques colònies, altres potències europees, especialment Anglaterra, van intentar fer-se amb part d'aquest pròsper negoci, fins i tot per mitjans no legals. Anglaterra va afavorir el contraban amb les colònies espanyoles d'Amèrica i corsaris com Sir Francis Drake van treballar per a la corona britànica i van ser nomenats nobles per la mateixa reina Isabel I, com a pagament pels botins que obtenien.
2 L'ESPANYA IMPERIAL, PRIMERA POTÈNCIA MONETÀRIA DEL MÓN
L'abundància de metalls preciosos de les colònies
Des del punt de vista financer i monetari, la conseqüència més important de la colonització d'Amèrica va ser la gran quantitat de metalls preciosos que van arribar a Europa per a encunyar monedes i posar-les en circulació. S'ha calculat que l'any 1500 a Europa hi havia un total acumulat de 3.500 tones d'or i 37.500 tones de plata. Entre 1526 i 1533 les mines del Tirol i Saxònia van produir únicament 70 tones anuals de plata. Portugal va importar de les mines que hi havia a les seves colònies africanes, especialment de Moçambic, aproximadament una tona d'or anual. Però va ser Espanya la que va aportar les quantitats més importants d'or i plata a Europa durant l'edat moderna. Entre els anys 1500 i 1650 van arribar a Espanya 181 tones d'or i 16.886 de plata.
L'excés de moneda provoca la inflació
El fet que hi hagués tanta moneda en circulació va produir, òbviament, un important procés inflacionari. Primer es va donar a Espanya i des d'aquí es va estendre per tot Europa. Els aliments van ser els primers productes que van patir la pujada dels preus, mentre que l'abundant mà d'obra d'Amèrica i Europa va aturar el creixement dels salaris. Aquesta situació va provocar una desigual redistribució de la renda entre la població: els rics es van fer més rics i els pobres, més pobres. Van ser anys de "picaresca" en què les classes populars s'enginyaven mil i una maneres d'evitar la pobresa. Molts van decidir provar fortuna a Amèrica i van abandonar família i país per a intentar sortir de la misèria.
L'ocho real, primera moneda acceptada arreu del món
Durant els segles XVI i XVII, Espanya va esdevenir la primera potència monetària del món. L'ocho real, també conegut com a duro i peso, va ser la primera moneda acceptada per tots els comerciants del món. Fins i tot a la Xina van circular ochos reales! L'ocho real es va començar a encunyar a Nova Espanya (Mèxic) el 1536. Des d'allà, grans quantitats de moneda arribaven a Espanya i eren utilitzades pels monarques espanyols per a pagar les seves tropes a les guerres que tenien obertes a Europa; per a cancel.lar els seus deutes amb els banquers alemanys, flamencs i italians, i per a comprar nombrosos objectes de luxe. La major part d'aquests pagaments es van realitzar amb duros.
Com a anècdota cal destacar que el sobrenom de "peso" que va rebre aquesta moneda es manté en l'actualitat com a nom de moltes monedes en circulació a l'Amèrica Llatina. Per exemple, a Argentina, Xile, Colòmbia, Mèxic, Uruguai, Cuba i Veneçuela la unitat monetària és el peso. A més, l'origen del dòlar dels EUA es remunta a una moneda inspirada en el peso, que els nord-americans van encunyar amb el nom de "Spanish Dollar" el 1776.
3 LES INNOVACIONS FINANCERES A EUROPA DURANT L'EDAT MODERNA
El mercantilisme i les mesures proteccionistes que comportava no eren una pràctica exclusiva d'Espanya. Portugal, Holanda, França i Anglaterra també el practicaven amb les seves colònies. Per exemple, a Anglaterra es va publicar una llei coneguda com a "Navigation Act" (1651), que obligava que tota la flota que comerciava amb Anglaterra fossin vaixells construïts a les drassanes angleses, que tinguessin una tripulació formada pel cap baix per un 75 % d'anglesos.
El naixement de les companyies multinacionals
A més, França, Holanda i Anglaterra van intentar centrar el seu comerç colonial en empreses privades que tenien el monopoli del producte per concessió reial. La Companyia Holandesa de les Índies Orientals, la Companyia Anglesa de les Índies Orientals i la Companya Perpètua de les Índies Franceses van ser, en aquest sentit, les primeres multinacionals (empresa que desenvolupa els seus negocis a més d'un país a la vegada) del món, perquè aquestes empreses privades van administrar un comerç internacional determinat aprofitant-se de les concessions que la corona els havia fet. L'aparició d'aquestes grans companyies va afavorir el sorgiment i la consolidació de la borsa i del mercat borsari.
Les societats anònimes afavoreixen el desenvolupament empresarial
En aquest període es va enregistrar un gran avenç en el món empresarial gràcies a la creació de societats anònimes. Fins aleshores, no s'havia distingit mai entre una empresa i el seu propietari, de manera que si un negoci anava malament, els propietaris perdien tot el que tenien, inclosos els béns personals. Així, moltes persones no volien dedicar-se als negocis, perquè corrien el risc de perdre, a més dels diners invertits en l'empresa, la seva casa, els seus mobles, etc. La societat anònima es va crear per a concedir a l'empresa "personalitat jurídica pròpia", és a dir, que en cas de problemes en el negoci, l'empresa només responia davant del jutge amb el seu patrimoni (béns), però no amb els del propietari. Això va facilitar l'obertura de nous negocis, perquè el risc que es corria invertint diners en una empresa es limitava a la quantitat invertida.
Una altra virtut de les societats anònimes és que els diners invertits en l'empresa estan dividits en títols de propietat anònims i d'igual valor, anomenats «accions». Els propietaris de les accions són els propietaris de l'empresa. Les accions van facilitar que les empreses aconseguissin molts socis o accionistes, perquè aquests tenien la seguretat que, si volien en algun moment deixar de participar en el negoci, n'hi havia prou amb vendre les seves accions a una altra persona. Per a facilitar la compra i venda de les accions de les societats anònimes es va crear la borsa de valors. La primera societat anònima pròpiament dita va ser la Companyia Anglesa de les Índies Orientals. Actualment, totes les grans companyies són societats anònimes.
L'aparició de la borsa
La primera borsa del món va sorgir a mitjan segle XV, una mica abans de l'inici de l'edat moderna, a Bruges (Bèlgica), a casa d'un financer jueu anomenat Bourse, nom que significa "bossa" en francès. Al dintell de la porta de casa seva apareixien representades tres bosses de diners. Era un gran financer i, quan va morir, va quedar instal.lada a la sala de casa seva la sala de reunions dels primers agents de borsa de la ciutat de Bruges. Allà es compraven i venien les participacions (accions) dels negocis. I d'aquestes reunions a casa de'n Bourse va quedar el nom de «borsa» per a denominar el lloc on s'efectua la compravenda d'accions.
En el segle XVI van aparèixer les primeres borses de valors, totes a Europa. La Borsa d'Anvers (1531) va ser la primera en aconseguir prestigi internacional. Posteriorment es van fundar la Borsa de Londres (1573) i la d'Amsterdam (1611). Cap al segle XVII el sistema borsari s'havia estès i consolidat al Vell Continent.
Els bancs oficials privats
En aquest període sorgeixen també moltes innovacions en matèria bancària. La més important va ser l'aparició dels bancs oficials. La primera ciutat on es va crear un banc d'aquesta mena va ser Amsterdam i no per casualitat. La ciutat holandesa era un centre comercial i financer de gran importància, on es concentraven comerciants de tot el món. Els canvistes de la ciutat havien desenvolupat un profitós negoci amb el canvi de moneda, donat que a la ciutat entraven monedes procedents de tots els països. Enfadats per la pèrdua de diners que els suposaven els canvis de moneda, els comerciants de la ciutat van promoure, per llei, la fundació d'un banc que organitzés i fixés els canvis de moneda i on es centralitzessin aquestes operacions. L'exemple del Banc d'Amsterdam (1609) va ser imitat pel Banc d'Anglaterra (1694) i ambdues ciutats es van convertir en els centres financers més importants de l'època.
Primera emissió de bitllets de banc
Aquests bancs oficials privats eren societats anònimes i van donar molta estabilitat al sistema bancari, perquè deixaven diners als bancs més petits, pagaven els dipòsits d'estalvi i convertien de manera immediata les lletres de canvi en or.
De tots els bancs oficials, el primer que va emetre els seus propis bitllets va ser el d'Estocolm, el 1661. Un bitllet no és més que un paper imprès que compromet el banc a tenir a les seves arques una quantitat equivalent al valor del bitllet. El banc pot tenir aquesta quantitat en metalls preciosos o en lletres, pagarés, etc. L'avantatge dels bitllets enfront de les monedes va ser que eren molt més lleugers i fàcils de transportar.
A Estocolm, l'escassetat de metalls nobles obligava a pagar en pesades monedes de coure (havien de ser pesades perquè el coure tenia poc valor) o en lletres de canvi que els comerciants mai no canviaven per monedes per a evitar la incomoditat de transportar fortunes tan pesades. Tal i com estaven les coses, els comerciants van acceptar de bon grat els bitllets de banc com a forma de pagament, perquè ja estaven acostumats a no posseir or ni plata en moneda ni lingot.
Els cracs bancaris
Però no totes les innovacions financeres van acabar bé. A França, el duc d'Orleans, regent del rei nen Lluís XV, assessorat per un escocès anomenat John Law, va crear el Banc Reial i la Companyia del Mississipi, que administrava les possessions franceses a Amèrica. L'emissió de bitllets del Banc Reial es fonamentava en el suposadament pròsper negoci de la companyia colonial americana. L'escocès va aconseguir crear un bombolla especulativa, inflant amb falses notícies l'optimisme dels accionistes de la Companyia del Mississipi. Com més diners posaven els accionistes, més bitllets emetia el Banc Reial, sense que ningú no desconfiés de l'empresa ni exigís canviar les seves accions per or.
Però un bon dia es va descobrir que el negoci de la Companyia no era tan fructífer com es deia, així que tots els accionistes van començar a vendre les seves accions, de tal manera que la cotització de les accions va caure en picat. El pànic financer va afectar també aquells que tenien bitllets del Banc Reial, suposadament recolzat en els tresors de les colònies americanes, que també van córrer a exigir el canvi dels bitllets per or. Com que no hi havia tant d'or com bitllets s'havien emès, el resultat del procés va ser una estafa d'enormes proporcions que va afectar molts ciutadans. Des d'aleshores dir "banc" a França creava desconfiança a la gent del carrer, motiu pel qual les següents entitats financeres que es van crear van canviar el nom pel de "crèdit" (crédit, en francès), nom que, encara avui, reben molts dels bancs francesos.
|
|
