Marc alemany de 1873 (1a emissió).
Anvers i revers (24 mm).
Col.lecció particular de Fernando Segarra. Madrid..

La Primera Guerra Mundial
La lluita entre els diferents països pel control de les colònies va acabar explotant dins de la mateixa Europa. El conflicte dels Balcans va arrossegar les potències europees a un cruel enfrontament, la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Alemanya, principal protagonista, buscava una supremacia que li negaven els altres països. Després de quatre anys de guerra, Alemanya va ser derrotada. En el tractat de pau se li van imposar unes condicions duríssimes que van dificultar la seva recuperació.

La guerra i les seves conseqüències van accelerar la difusió del comunisme i el naixement del feixisme*, dues ideologies totalitàries que tindrien una enorme influència en el futur d'Europa.

El comunisme
El comunisme va sorgir a Rússia, on, a principis de segle, encara es vivia sota un règim autoritari i quasi feudal. La revolució industrial no havia arribat a Rússia i la possessió de la terra, que pertanyia a una minoria, era la font de riquesa més important. Els tsars regnaven com si fossin monarques absoluts, els únics que quedaven a Europa, i la majoria de la població vivia en la pobresa. El 1917, el moviment comunista, encapçalat per Lenin, va derrocar el règim tsarista i va instaurar un govern basat en les teories de Marx. En el sistema comunista el govern va passar a ser el propietari de la terra i de la indústria i es va abolir la propietat privada sobre els mitjans de producció.
Poc després de la victòria comunista, Lenin va morir i el va succeir Stalin. Des del punt de vista econòmic, Stalin va modernitzar i industrialitzar el país i el va situar al segle XX; però des del punt de vista polític, va eliminar tots els seus opositors i enemics personals i va encaminar de manera definitiva el moviment comunista cap a una fèrria dictadura estatal.

Hitler i el nacionalsocialisme
A Alemanya, la derrota de 1918 va deixar la nació arruïnada, destruïda i humiliada. La depreciació de la moneda va ser tan exagerada que, el 1923, el govern es va veure obligat a substituir el marc pel rentenmark. Aquestes dures condicions econòmiques van provocar el descontentament de la població i van afavorir l'ascens dels moviments més radicals (comunistes i feixistes), que es van veure afavorits per la situació de crisi que va provocar el crac de la Borsa de Nova York (1929) i pel suport de la burgesia industrial.

El partit nacionalsocialista (nazi) de Hitler va guanyar les eleccions el 1933 i va instaurar un govern dictatorial amb el propòsit de retornar a Alemanya el poder i l'orgull perduts. Per tal d'aconseguir-ho, va dedicar tots els esforços econòmics a construir una enorme maquinària militar, amb l'ambiciós objectiu de conquerir el màxim nombre de països, tant a Europa com als altres continents. Hitler va dotar la seva ideologia d'un component racista que va aplicar de manera radical en l'extermini de milions de persones d'altres races i creences, sobretot jueus.

La Segona Guerra Mundial
Les diferències polítiques entre els diferents estats europeus van arribar a ser tan profundes (Rússia, comunista; Alemanya, Itàlia i Espanya, feixistes; França i Gran Bretanya, democràtiques) que Europa va tornar a entrar en guerra (1939-1945), amb uns resultats semblants a l'anterior. L'aliança entre els països democràtics (França, Gran Bretanya i els EUA) i la Unió Soviètica va derrotar l'Alemanya feixista i les potències vencedores es van repartir el control dels territoris alliberats a la Conferència de Yalta. A part de l'enorme nombre de víctimes, la guerra va destruir bona part d'Europa, sobretot Alemanya, i va dividir el continent en dos blocs polítics: l'Europa occidental democràtica, tutelada per la nova potència mundial, els EUA, enfront del bloc comunista dels països de l'Est. Les guerres mundials també van dur a la pèrdua de l'hegemonia d'Europa enfront dels EUA, que en va sortir com el gran vencedor militar i va començar a exercir una influència social, econòmica i cultural sobre la resta de les nacions del món.

Els moviments culturals
Durant aquest període es van succeir diferents tendències culturals a gran velocitat. La industrialització (electricitat, automòbils...) es va imposar en tots els ordres de l'economia i de la societat, per la qual cosa els moviments artístics van buscar adaptar-se als nous temps: futurisme, expressionisme, cubisme (Picasso), surrealisme (Dalí), art abstracte... L'aparició de la fotografia i després del cinema (Lumière, Chaplin, Eisenstein) va obrir nous camins d'expressió i de comunicació.

Les reparacions imposades a Alemanya amb motiu de la Primera Guerra Mundial van enfonsar el país en una profunda crisi econòmica.

The meaning of the Hitler salute. Poster by John Heartfield.
Questions von German History,
Exhibition Catalogue. Bonn; Parlament
Alemany, 1984.

Auguste Lumière davant del seu aparell de projecció de pel.lícules en relleu.
AISA.

1 CAUSES ECONÒMIQUES DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Les trampes del liberalisme
Durant el segle XIX es va mantenir un patró monetari, el patró or, que condemnava el sistema financer a patir, cada cop amb més freqüència, períodes de crisi importants. El liberalisme defensava que el mateix mercat, deixat a la seva lliure iniciativa i fora del control dels governs, era capaç de reajustar-se a l'alça o a la baixa fins a un punt d'equilibri. Però el cert és que l'obertura del mercat, aquesta suposada llibertat de tots els països per comerciar els uns amb els altres, era més aparent que real. El que existia eren acords bilaterals entre els països rics per comerciar entre ells. Però amb els països pobres mantenien una estructura comercial "imperialista": importaven matèries primeres i els venien tecnologia i béns manufacturats, amb la qual cosa sempre hi sortien guanyant. Per als països pobres, el tracte continuava sent el de països colonitzats que no podien vendre a d'altres països que no fossin la seva metròpoli. Les regles de joc no eren iguals per a tots i el sistema financer es continuava ajustant per mitjà de la devaluació de la moneda dels països amb menys exportació. Com a conseqüència, els països rics es feien més rics, mentre que la major part de la població mundial (els països pobres) no podia pujar al tren del desenvolupament.

La necessitat d'ampliar els mercats porta a la guerra
Les empreses europees, cada vegada més tecnificades i productives, necessitaven nous mercats on vendre els seus productes. Itàlia i Alemanya, que tenien menys possessions colonials que França o Anglaterra i, per tant, menys mercat, van començar a lluitar per ampliar les seves zones d'influència i les seves possibilitats comercials. Quan la lluita va arribar al terreny militar, Europa es va trobar inmersa en la carnisseria més terrible coneguda fins al moment: la Primera Guerra Mundial.

La indústria bèl.lica de la guerra
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va aplicar tot el poder de la tecnologia industrial a la destrucció massiva. Per primera vegada es van utilitzar armes químiques, màscares antigàs, metralladores, bombardejos aeris i carros blindats. El resultat va ser terriblement tràgic: 5 milions de desapareguts, 15 milions de ferits greus, 7 milions d'incapacitats i 9 milions de morts.

2 CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES DE LA
PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Qui paga les destrosses?: la factura de la guerra
Va ser la guerra més cara de les conegudes fins aleshores. S'ha calculat que va costar 603.570 milions de dòlars, una xifra semblant, en aquell temps, a la producció total de l'economia dels EUA durant més de 12 anys. La factura de la guerra era molt alta. Els EUA volien que Anglaterra i França retornessin els préstecs atorgats durant la guerra. Però les dues potències europees preferien invertir els pocs recursos que els quedaven en la reconstrucció nacional. D'aquesta manera es va optar pel camí més fàcil: els perdedors pagarien els danys causats. Les condicions que es van imposar a Alemanya van ser particularment dures, ja que s'esperava que Alemanya pagués gairebé totes les destrosses.

Les conseqüències de l'"economia de guerra"
Durant la guerra els governs havien controlat gairebé tota l'economia, concentrant tots els recursos per aconseguir la victòria militar. Per exemple, a Anglaterra el greix s'utilitzava gairebé exclusivament per a l'artilleria i la població va veure racionat el seu ús a una pastilla de sabó al mes. A més, els governs havien augmentat els seus deutes per a poder finançar la reconstrucció del país després de la guerra, amb la qual cosa van augmentar els deutes externs (diners que un estat deu a un altre). Per últim, els governs havien emès molts més bitllets dels que corresponien a les seves reserves en metalls preciosos per a poder pagar les tropes, cosa que va disparar la inflació a Europa, tant en els països vencedors com en els vençuts.

La "hiperinflació" alemanya
El cas més extrem d'inflació de la història econòmica va ser el de la hiperinflació que va registrar Alemanya durant el període d'entreguerres (1919-1939). Apart de mantenir tancats els mercats exteriors als seus productes (motiu que va desencadenar la guerra), els països vencedors van obligar Alemanya a pagar uns deutes de guerra exorbitants. Aquestes dures condicions, sumades a la rigidesa del patró or, van deixar Alemanya gairebé sense reserves de metalls preciosos ni divises estrangeres (lliures, francs i dòlars) per a poder suportar la seva moneda. Com que tampoc no disposava de mitjans per a  rellançar la seva economia -la indústria estava destruïda i tenia tancats els mercats internacionals -, l'estat alemany es va dedicar a imprimir bitllets que excedien les seves reserves d'or per poder fer front als pagaments dins del país. En només cinc anys (1925-1930), Alemanya va multiplicar per cinc els marcs emesos i per 20 el deute públic (pagarés que emet l'estat).

La ruïna alemanya i l'aparició del rentenmark
El 1923, el marc alemany o reichsmark es devaluava amb tanta rapidesa que el govern no tenia temps d'imprimir tants bitllets, de manera que, en un primer moment, va optar per augmentar el valor dels bitllets posant un timbre de tinta als bitllets en circulació. Aquests bitllets van rebre el nom de rentenmark. La inflació era tan elevada que una barra de pa podia costar diversos milers de marcs, per la qual cosa es van començar a imprimir bitllets de més valor per a evitar que la població hagués de pagar amb enormes quantitats de bitllets.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, el 1914, el canvi mitjà era de 4 marcs per dòlar. El 1921, les exigències dels aliats havien devaluat la moneda alemanya fins a 14,8 marcs per dòlar. Aquell any, els aliats ja havien acordat tot el que havia de pagar Alemanya: 33.000 milions de dòlars de l'època. El 1923, Alemanya estava tan empobrida pels deutes de la guerra que el tipus de canvi del marc alemany va arribar als 62.000 milions de marcs per dòlar!!

Els partits feixistes: un intent de recuperar l'orgull nacional
Davant d'unes condicions financeres tan dures, els alemanys i els italians van optar per ideologies polítiques extremes, que afavorissin un estat fort, que intervingués en l'economia i dirigís la societat amb mà de ferro per a restablir la prosperitat perduda. D'aquesta manera va sorgir a Itàlia el feixisme, amb Benito Mussolini, i a Alemanya el partit     nacionalsocialista d'Adolf Hitler, dues formes extremes de capitalisme planificat, dirigit i controlat per l'estat, per governar uns països la societat dels quals s'havia tornat majoritàriament totalitària i alimentava sentiments bel.licosos i revengistes.

El sistema de patró or frena el desenvolupament de l'economia
Per als països vencedors que estaven industrialitzats, el final de la guerra va suposar una època de desenvolupament. La capacitat productiva de la indústria es va fer palesa a escala planetària quan el 1926, sis anys després de la guerra, ja s'havia recuperat el nivell de producció anterior a la guerra. Però a partir d'aquest moment, l'oferta de productes va sobrepassar la demanda, perquè es produïa més del que la població podia comprar. Gran part del problema residia en la incapacitat del sistema monetari de créixer al mateix ritme que la producció, limitat per la rigidesa del sistema del patró or. Encara que un país tingués molta producció industrial, creixés i es fes més ric, com que no tenia més or (les seves riqueses no eren metalls preciosos sinó producció industrial) no podia emetre més diner. Si no hi havia més diner, la demanda no podia augmentar, perquè no disposava dels mitjans de pagament necessaris. Encara que es fabriquessin més productes, com que no es venien, el ritme de l'economia es veia frenat.

El crac de la Borsa de Nova York (1929) i la Gran Depressió
Per als Estats Units, la dècada següent al final de la guerra va ser un període marcat per l'optimisme, l'alt nivell d'ocupació i la prosperitat. Amb Europa mig destruïda, els industrials americans van trobar una molt bona sortida per als seus productes. L'economia va anar creixent, es van crear noves empreses i molts americans van decidir comprar accions per a  beneficiar-se d'un moment tan bo. Fins i tot es demanaven préstecs per comprar accions, perquè es creia que no hi havia negoci més rendible que la borsa. Com més accions es venien, més pujava la cotització, la qual cosa atreia nous inversors.
Aquesta roda ascendent es va ensorrar l'octubre de 1929, quan es va iniciar un fort moviment venedor a la Borsa de Nova York. Els inversors, en veure que les accions baixaven de preu, es van posar a vendre tots alhora. Això va provocar la caiguda en picat de la Borsa i va produir el crac borsari més famós de la història. La Borsa va contagiar el pànic al sistema bancari, que va veure com la gent reclamava el canvi del seu diner per or. El pànic bancari va donar pas a suspensions de pagaments i fallides en cadena, tant de bancs com d'indústries, i el món es va sumir en la Gran Depressió (1929-1933). L'atur va augmentar de manera espectacular tant als EUA com a Europa. A  Alemanya, el 43,5% de la població en edat laboral no trobava feina.

Vista interior del taller de canons de la foneria Portilla, White y Cía., de Sevilla, el 1890.

3 L'ECONOMIA DURANT LA SEGONA GUERRA    MUNDIAL

Alemanya: la crisi econòmica i la indústria bèl.lica

L'Alemanya nazi, dirigida per Adolf Hitler (1889-1945), va trobar la sortida ideal per a la seva empobrida economia: la indústria de la guerra. Les poderoses fàbriques d'acer alemanyes, que no tenien on vendre els seus productes, es van reconvertir en fàbriques d'armes. Alemanya es va llançar a una carrera armamentista que la resta del món presenciava amb por, però que no va saber aturar a temps. Hitler estava convençut que Alemanya havia de dominar Europa, venjar la derrota i la humiliació sofertes en la Primera Guerra Mundial, i que la raça ària (la de la majoria dels alemanys) era superior a les altres, a les quals s'havia de sotmetre.

Gent amuntegada davant de l'edifici de la Borsa de Nova York en el crac de Wall Street de 1929.
AISA..

El 1939, Alemanya va envair Polònia; va ser l'inici d'una sèrie de campanyes per tot Europa amb l'objectiu d'aconseguir un nou imperi alemany. El 1940, Alemanya ja havia envaït Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Bèlgica i França, i es preparava per a la invasió d'Anglaterra. El principal error de Hitler va ser declarar la guerra a Rússia (22 d'abril de 1941), seguit per l'error dels japonesos, aliats dels alemanys, de bombardejar el port nord-americà de Pearl Harbour, cosa que va provocar l'entrada dels americans a la guerra. D'aquesta manera, en un obrir i tancar d'ulls, una Alemanya imperial que posseïa ja quasi tot Europa, es va haver d'enfrontar a dues potències com els EUA i la URSS, sense haver donat temps a la seva economia de recuperar-se del desgast sofert per la guerra.

El saldo de la Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte que es va estendre gairebé per tot el món. El saldo en víctimes i pèrdues materials va ser fins i tot més elevat que el de la Primera Guerra Mundial: 22 milions de morts, 34 milions de ferits i 30 milions de desapareguts. Les pèrdues materials van arribar als 3 bilions de dòlars i les despeses en materials bèl.lics van suposar set vegades més que les de la Primera Guerra Mundial i van arribar a superar el bilió de dòlars.
Acabada la guerra, la URSS, que havia contribuït de manera important a la victòria sobre Alemanya, va exigir ser la potència hegemònica d'Europa. Els aliats van haver d'optar entre tornar a embarcar-se en una guerra, aquesta vegada contra els comunistes, o pactar. A la Conferència de Yalta, Anglaterra, els EUA i la URSS es van repartir Europa segons dues àrees d'influència: una capitalista (occidental) i una altra comunista (oriental).

El Pla Marshall: dòlars per a la reconstrucció d'Europa
Després de la guerra, els aliats no van repetir l'error comès al final de la Primera Guerra i no van imposar als països vençuts les salvatges indemnitzacions que van donar peu a l'aparició del feixisme a Alemanya i Itàlia. A més, la situació era molt diferent al període d'entreguerres, en què els EUA, Gran Bretanya i França només es preocupaven per cobrar els seus deutes i reparacions de guerra. L'amenaça comunista va fer què els EUA consideressin urgent la reconstrucció d'Europa Occidental, i organitzessin el denominat Pla Marshall, que els comprometia a proporcionar a Europa ajuda financera per a  reflotar la seva economia. Tots els països d'Europa Occidental es van incloure al Pla, excepte l'Espanya feixista del general Franco.
Durant els primers anys, la major part dels diners es van gastar en aliments i material agrícola (farratges, adobs, etc.). Posteriorment, a mesura que l'economia europea s'anava recuperant, l'ajuda es va utilitzar per a comprar maquinària, matèries primeres per a la indústria i petroli. En aquesta segona etapa va participar un organisme europeu que, juntament amb els americans, aportava fons dels països europeus que s'havien recuperat abans per a ajudar les zones d'Europa menys afavorides. Aquest organisme, creat aleshores i que encara existeix, és l'OECE (Organització Europea per a la Cooperació Econòmica).

4 L'ECONOMIA DE LA POSTGUERRA:
UN NOU SISTEMA MONETARI INTERNACIONAL

La recuperació de l'economia europea va ser un autèntic miracle que va contribuir que l'activitat comercial i financera a escala planetària creixés a un ritme irrepetible. Durant els 25 anys posteriors al final de la Segona Guerra Mundial, els països industrialitzats (OECE, EUA, Canadà i Japó) van quadruplicar anualment la seva producció.

La descolonització i el comerç multilateral
Els EUA van buscar un nou sistema per dirigir el comerç internacional, que no estigués basat, com fins aleshores, en acords bilaterals i que acabés amb l'injust sistema colonialista que encara mantenien alguns països europeus. D'aquesta manera, just després de la guerra i fins al 1950 es va anar completant el procés de descolonització d'Àfrica i Àsia, concedint als països colonitzats la independència política. Especialment important va ser la descolonització britànica, que va originar l'entrada de països tan grans i poblats com l'Índia en l'escena política internacional.
Els països descolonitzats van continuar tenint, però, greus problemes de desenvolupament. Les seves economies no podien competir en el mercat internacional perquè, un cop independitzats, van mantenir les mateixes estructures i especialitzacions productives. Com que estaven poc industrialitzats, continuaven exportant només matèries primeres, productes d'escàs valor afegit.

L'abandonament definitiu del sistema de patró or
El patró or va ser anul.lat per Gran Bretanya i les grans potències mundials el 1914, en començar la Primera Guerra Mundial. El Regne Unit el va tornar a utilitzar el 1925, però la Gran Depressió va obligar a abandonar-lo definitivament el 1931. La Gran Depressió va desembocar en la Segona Guerra Mundial, de manera que el sistema monetari internacional va funcionar amb poca normalitat durant tota la primera meitat del segle XX.
Gran part del miracle de reconstrucció econòmica de la postguerra va ser conseqüència de les reformes financeres que van adoptar nord-americans i britànics, una mica abans que s'acabés la guerra. Ambdós països es van reunir en un poble dels EUA anomenat Bretton Woods i es van posar d'acord en la creació d'un nou sistema monetari internacional que substituís el desaparegut patró or i originés creixement econòmic i estabilitat per a tots els països.

D'aquests acords van sorgir gairebé totes les institucions financeres que aporten estabilitat al sistema financer mundial en l'actualitat: el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial i l'Organització Internacional del Comerç (OIC), que aconseguiria establir les noves normes per als intercanvis multilaterals en l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT), firmat a Ginebra el 1947. El GATT va començar amb 23 països i, 20 anys més tard, ja n'implicava més de 80. L'economia mundial començava, realment, a estar globalitzada.

Del doble patró or-dòlar al sistema de flotació

El nou sistema monetari internacional constava d'un doble patró or-dòlar, la qual cosa permetia als bancs centrals dels països relacionar el valor dels seus bitllets amb reserves d'or o de dòlars americans. Per tal que el sistema fos efectiu, el govern dels EUA es comprometia a canviar dòlars per or sempre que un banc central ho sol.licités.
El sistema va funcionar bé durant la reconstrucció europea (Pla Marshall), perquè Europa tenia la indústria i l'agricultura destruïdes i comprava molt als EUA. Però amb la recuperació de l'economia, els països europeus van començar a vendre als EUA més del que els compraven. Aleshores, els EUA, en lloc de devaluar la seva moneda i "ajustar" l'economia per tal que la seva població consumís menys (com hagués fet en temps del patró or), es va limitar a imprimir més dòlars i a pagar amb aquests bitllets el seu excés d'importacions. Però com que les reserves nord-americanes d'or no augmentaven al mateix ritme que les seves emissions de bitllets, el mercat internacional va començar a desconfiar del dòlar. Les potències internacionals van començar a canviar el dòlar per or perquè preveien que es devaluaria. Fins i tot les grans companyies americanes van començar a estalviar en marcs alemanys, francs francesos i iens japonesos.
El 1971, el president Richard Nixon va decidir anul.lar la convertibilitat del dòlar americà. Amb aquesta mesura es va posar en marxa a nivell internacional un nou sistema de paritats monetàries que consistia en deixar que les monedes cotitzessin lliurement, en funció de l'oferta i la demanda. A aquesta situació, vigent encara avui, s'anomena habitualment "sistema de flotació".

--  Només em dóna quatre rentenmarks a canvi dels meus milions de reichsmarks vells?

--  Banquer: No, pels marcs vells només n'hi dono dos. Els altres dos li dono pel carro.

Durant la primera meitat del segle XX, la moda femenina va experimentar diferents canvis. El més important va arribar en els feliços anys vint, quan, per primera vegada en molts segles, es va escurçar la longitud de les faldilles fins als genolls. La moda "charleston" va introduir també vestits desenfadats i fins i tot insinuants, una cosa impensable només vint anys enrere. Posteriorment, en la dècada dels quaranta, va aparèixer el vestit-jaqueta femení, un apropament de la dona a la manera de vestir dels homes, però substituïnt el pantaló per la faldilla. El vestit-jaqueta va representar, d'alguna manera, una dona independent que començava a buscar el seu lloc a la societat. De tota manera, la indumentària masculina (camisa, jaqueta i pantalons) no va experimentar variacions importants en relació amb l'època anterior i es va mantenir així fins a la dècada dels seixanta.

Dibuix de moda femenina dels anys vint. AISA.

La lluita femenina per la igualtat i pels drets polítics (les dones no podien votar) va ser una de les lluites socials de l'època que va tenir conseqüències més importants. Als EUA i el Regne Unit, les dones que lluitaven per la defensa del vot femení eren conegudes com a "sufragistes". La majoria de la gent de l'època se'n burlava, tant d'elles com de les seves idees, per la qual cosa les sufragistes van haver de lluitar durant força temps contra la pressió social per aconseguir un dret que, actualment, ningú a Europa s'atreviria a discutir. Al Regne Unit, les dones van obtenir el dret a vot el 1917, encara que només les majors de 30 anys; a Espanya, el vot femení va arribar el 1933, durant la II República.

Es coneix amb el nom de "Belle Epoque" l'etapa que ve després de la Primera Guerra Mundial i que va suposar, per a les classes adinerades europees, uns anys de gran esplendor social. Encara que segurament s'ha mitificat de manera exagerada, el nom francès recorda que va ser especialment a París on es va desenvolupar i suggereix un escenari de festes, cabarets, banquets, recepcions, moda atrevida, manifestacions artístiques innovadores i l'ús i el gaudi d'importants avenços tècnics, com el llum elèctric i els cotxes de luxe. Després dels anys durs de la guerra, "els feliços anys vint" van ser, per a una minoria, una etapa de luxe i plaer

Un gran economista britànic, John Mainard Keynes, va ser enviat a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial per a valorar la desastrosa situació de l'economia alemanya. Al seu llibre Les conseqüències econòmiques de la pau, Keynes denunciava les dures condicions de vida del poble alemany. Keynes explica que un dia va demanar un cafè en un bar de Berlín i que el cambrer el va servir junt amb el compte. Keynes va esperar a pagar el cafè després de beure-se'l i de llegir el diari, però, per sorpresa seva, cinc minuts més tard, el cambrer s'enduia el compte i n'hi portava un altre. Pocs minuts després el cambrer va tornar a canviar el compte i, al final, després que el cambrer canviés el compte unes quantes vegades, Keynes li va preguntar què estava fent. I el cambrer li va respondre: "Ho sento senyor, però el preu del cafè puja constantment i si vostè no me'l paga al moment, he de canviar el compte tantes vegades com faci falta". La inflació era tan galopant que encaria el cafè abans que es refredés.

En la primera meitat del segle XX es van produir grans avenços científics que van provocar nous descobriments i van canviar la manera d'entendre la física. Entre aquests destaquen la teoria de la relativitat, formulada per Albert Einstein el 1905, i la teoria quàntica de Max Planck. També en aquesta època es va desenvolupar l'arma que des d'aleshores constitueix una amenaça general per a la vida del planeta: la bomba atòmica. Es va desenvolupar, provar i construir en el marc del Projecte Manhattan, iniciat el 1942, en el qual participaven científics de diferents nacionalitats, dirigits pel nord-americà J. R. Oppenheimer. La primera bomba atòmica es va provar el 1945 al desert de Nou Mèxic: una esfera de la mida d'una pilota de tennis va produir una explosió equivalent a 20.000 tones de TNT.

Grup de dones sufragistes de començaments del segle XX. Regne Unit. AISA.

Automòbil Opel de 1911.
AISA.

També explica Keynes al seu llibre que un dia va veure un home que robava un cistell de vímet ple de diners que hi havia a la porta d'una casa. El senyor va tirar tots els diners al terra i va fugir amb el cistell sota el braç. Aquesta anècdota demostra l'escàs valor que van arribar a tenir els bitllets a l'Alemanya de la postguerra.

Mapa de l'Alemanya del III Reich (1939 - 1944) on s'inclouen territoris que avui pertanyen a altres nacions, que en feren al país més gran d'Europa Occidental

Mapa d'Alemanya de començaments de segle. (Deutsch-Österreich und Schweiz)

Institut Cartogràfic de Catalunya