|
Sens dubte, aquesta melodia,
tan solemne, ens evoca de seguida Anglaterra. No es tracta ni molt menys
d'un cant folklòric ni d'una melodia tradicional, sinó d'una obra d'un
compositor clàssic, Edward Elgar, que la va compondre a principis del
segle XX. Aquest és un exemple excel.lent de com una melodia clàssica
ha esdevingut tan popular que ha arribat a identificar un país.
Aquesta
marxa transmet l'esperit triomfalista i l'optimisme que caracteritzà
el regnat d'Eduard VII. Precisament, l'any 1907 es va interpretar
amb motiu de la seva coronació, amb l'afegit d'un text patriòtic,
"Land of hope and glory" (Terra d'esperança i glòria), i
s'ha convertit en un autèntic símbol per al poble anglès, gairebé
en un himne, i en una de les melodies més universals i populars escrites
per un compositor clàssic.
Al sud-oest
de l'illa hi trobem el país de Gal.les, un altre bastió del món cèltic
que conserva les seves tradicions amb una admirable enteresa. De fet,
a Gal.les hi podríem situar la veritable llavor del món cèltic, perquè
és la terra originària d'aquells personatges, mig poetes mig músics,
tan peculiars i alhora ancestrals: els bards. Aquests músics tocaven
sovint l'arpa però sobretot un instrument de corda semblant a la lira
anomenat (agafeu-vos!) crwth: per a fer-se una idea de la pronúncia,
cal saber que en anglès es diu crowd, i que de fet prové del mot llatí
chorus (prova dels seus dos mil anys d'antiguitat).
L'existència
dels bards està documentada des del segle II aC i de fet aquell entranyable
personatge que trobem als còmics de l'Astèrix, aquell músic que sempre
anava tocant una espècie de lira i acabava la història lligat dalt
d'un arbre perquè callés, era un bard com els de debò. El gran esplendor
d'aquests músics el trobem al segle X en què gaudeixen d'un reconeixement
i posició social envejables. Durant l'ocupació anglesa de Gal.les
se'ls va perseguir i van acabar desapareixent, però n'han perviscut
els instruments i la tradició del músic-poeta.
|
