Un dels violins més típics dels països nòrdics és el hardingfele, ("violí
de Hardanger") propi del sud de Noruega, concretament de la vasta planúria
de Hardangervidda, que comunica l'extraordinària regió dels fiords de
l'oest amb les valls interiors de l'est. Es va desenvolupar a partir del
violí clàssic i es caracteritza per tenir quatre cordes amb trasts (que
es freguen per mitjà d'un arquet), més quatre o cinc cordes simpàtiques
(que vibren per simpatia, és a dir, sense ser fregades: són les altres
cordes les que els encomanen la vibració) col.locades sota el diapasó.
El cos és més estret que el del violí clàssic, el diapasó més curt i les
tapes lleugerament abombades. Té una sonoritat brillant i una ressonància
especial gràcies a les seves cordes simpàtiques. El hardingfele ha conservat
la forma estilitzada del violí barroc i acostuma a estar exquisidament
decorat per tot arreu, amb dibuixos i incrustacions d'una gran bellesa
i finor, fins al punt de ser anomenat "violí tatuat". En mans d'un bon
violinista, el hardingfele pot arribar a sonar com dos instruments alhora,
i quan se'n toquen dos, arriba a sonar com una orquestra de corda. Fixa't
en l'afinació de la melodia d'aquesta Audició, que probablement et resultarà
estranya i "desafinada" però que li dóna un caràcter misteriós i hipnòtic.
Es tracta d'un halling, una dansa noruega molt peculiar: en parlarem a
l'itinerari 5. El títol fa referència a un músic ambulant de Bygland,
del segle passat, famós no només per ser esquerrà, sinó també pel vigor
i l'energia de les seves interpretacions, que feien ballar el poble sencer.
Les velles
melodies d'Escandinàvia tenen unes escales peculiars, que s'allunyen
del sistema temperat usat per la música culta occidental (com en el
cas de la melodia que fa el violí d'aquesta Audició). Això fa que una oïda poc acostumada les senti simplement com a desafinades, però es
tracta d'una afinació molt peculiar i característica en la qual les
distàncies entre cada nota no corresponen als tons i semitons que coneixem
en la música culta. De fet els joves músics escandinaus que es dediquen
a la música folklòrica centren els seus esforços en aprendre i tocar
correctament aquesta difícil escala, d'altra banda tan genuïna de la
seva terra.
A l'altre extrem
d'Europa, a Grècia, trobem un altre instrument d'arc (a part del violí
clàssic) ben curiós, molt més autòcton i genuí, i que també fa melodies
amb aquesta afinació "peculiar": la lyra.
|
