Durada: 40 s
Grandària:260Kb

La viella de roda té un nombre variable de cordes, normalment dues o tres, però la característica és que totes menys una serveixen de bordó. Les cordes no es pitgen amb els dits sinó que l'intèrpret utilitza una spècie de teclat, que, mecànicament, escurça la corda melòdica i en lloc de fregar-la amb un arc (com en la nickelharpa) fa girar una maneta connectada a una roda que frega totes les cordes alhora i produeix una melodia amb l'acompanyament d'un bordó. L'efecte és semblant al d'una gaita. El seu so és ben peculiar, però una sola viella és capaç de fer ballar mig poble amb el seu so estrident i ininterromput. Escoltem-la interpretant una bourrée, dansa típica de la regió d'Auvergne.

La viella de roda era molt coneguda i usada a l'edat mitjana. Rebia diferents noms segons la zona: organistrum, zamfoña (a Espanya), etc. S'utilitzava fins i tot en la música religiosa i probablement la seva grandària era molt més gran que l'actual, perquè se sap que l'havien de tocar dues persones alhora: l'una fent anar la maneta i l'altra tocant les tecles per a fer la melodia.

És curiós observar l'ús del bordó, és a dir una nota mantinguda i ininterrompuda que roman com l'esquelet de moltes peces tradicionals: ja n'hem vist l'ús importantíssim en la música interpretada per tota mena de gaites i cornamuses arreu d'Europa en l'itinerari '. Ara hem vist el bordó en instruments de corda com la viella de roda i la nyckelharpa, de zones geogràficament tan dispars. El hardingfele també usa el bordó com a suport instrumental, i fins i tot el banjo disposa d'una corda a l'aire, que no pot ser pitjada sobre el diapasó i que només fa una sola nota, un bordó. Fins i tot a l'itinerari 4, veurem com la música vocal incorpora aquesta tècnica del bordó en els cants polifònics de Sardenya i Còrsega, on una o diverses veus mantenen una sola nota al llarg de tota la peça. L'ús del bordó és un factor recurrent i una característica comuna de la música europea.

A l'itinerari 1 vam veure la importància que tenen els instruments de corda pinçada i en especial l'arpa (en totes les seves modalitats) en la música cèltica. Però aquesta mena d'instruments de corda tenen homònims d'una gran popularitat arreu d'Europa, com és el cas de la cítara austríaca.