La cítara (en alemany Zither)
és tan popular a Àustria sencera que es pot considerar l'instrument nacional.
Es tracta d'una mena d'arpa de sobretaula, que es toca horitzontalment,
amb un grup de cinc cordes melòdiques col.locades sobre un diapasó de
fusta amb trasts (cada trast correspon a una nota diferent, com a la guitarra)
i unes trenta-cinc cordes a l'aire (és a dir cordes que només poden fer
una sola nota perquè no tenen trasts com les melòdiques, i per això cadascuna
d'elles està afinada en una nota diferent), per a fer l'acompanyament
en forma de baix o d'acords. Les cordes melòdiques es toquen amb el polze
de la mà dreta o bé amb un plectre; algunes de les 35 cordes d'acompanyament
es pinten de colors per tal de poder distingir-les més fàcilment i amb
rapidesa. En aquesta Audició la podem escoltar acompanyada per un contrabaix,
interpretant una bonica i coneguda melodia popular, Edelweiss, que és
el nom que rep la famosa flor de neu tan característica dels paisatges
muntanyencs dels Alps.
Com pots
veure, la cítara austríaca és una barreja d'arpa i guitarra. Johann
Strauss (1804-1849) va utilitzar aquest instrument popular en una de
les seves obres més famoses, el vals "Contes dels boscos de Viena",
amb l'objecte de recrear més autènticament l'ambient dels populars i
concorreguts boscos dels afores de Viena. La cítara austríaca es va
fer famosa arreu del món gràcies al famós tema principal de la pel.lícula
"El tercer home", protagonitzada per Orson Wells i ambientada
a l'Àustria de la postguerra mundial.
Un altre instrument
de corda pinçada, parent dels que hem vist anteriorment, és el kantele
de Finlàndia. En aquest país fa segles que toquen aquest instrument i
l'han arribat a considerar l'instrument més emblemàtic del país.
El kantele és
un instrument de corda pinçada, semblant a una cítara, considerat l'instrument
nacional de Finlàndia. Té forma trapezoidal, cordes de coure o acer i
es toca sobre la taula o els genolls. Antigament tenia 5 cordes però s'ha
anat desenvolupant fins arribar a les 40 cordes, i es poden trobar exemplars
de kanteles cromàtics gegants. Aquest instrument es toca amb el capciró
dels dits de la mà dreta, mentre l'esquerra atura la ressonància després
de tocar les cordes. Es coneixen moltes formes del kantele al llarg de
tota la costa bàltica: a Estònia s'anomena kannel, a Letònia kokle i a
Lituània kankles. De fet, hem vist instruments molt similars arreu d'Europa:
recordeu la cítara austríaca? El so màgic i misteriós del kantele sembla
capaç de transportar qui l'escolta i qui el toca a través dels enormes
boscos de Carèlia, la "terra del destí", o a les profunditats
del mar Bàltic. Com a petita mostra, el podem escoltar de fons, fent l'acompanyament,
en la cançó Joko ruvennen runolle que us oferim a l'itinerari 4.
El seu orígen
és molt antic i se'n coneixen formes primitives a Rússia i Polònia des
del segle XI. En la famosa llegenda èpica finesa Kalevala, ja és citat,
i amb un paper molt important. En ella s'explica com Väinämoinen, un
heroi mític, amansia les feres tocant el seu kantele, fet amb el crani
d'un peix gegant, i amb les cordes fetes del cabell d'una donzella (ja
torna a sortir el mite d'Orfeu!). Actualment, és tan gran el reconeixement
del kantele al seu país que és possible estudiar-lo a qualsevol escola
de música, com un instrument clàssic més.
|
