Durada: 40 s
Grandària:260Kb

Comencem el nostre viatge a Centreeuropa, una de les regions on la música folklòrica ha seguit més els esquemes de la música culta (l'anomenada música clàssica). La influència de la música refinada i culta sobre la del medi rural va ser tan forta, que probablement va fer desaparèixer la majoria dels trets més representatius del folklore germànic. La major part de les danses tradicionals alema-nyes procedeixen d'una època, els segles XVII i XVIII, en què aquella regió (Alemanya encara no existia com a estat) estava esquitxada de petites corts, moltes de les quals tenien una refinada vida musical, amb compositors, orquestres i fins i tot òperes a la cort. Així, totes les viles del voltant tenien contacte habitualment amb la música culta i el resultat sembla ser l'assimilació de l'estil clàssic en el folklore. És per això que la música folklòrica alemanya té aquest aire més culte, més proper a la música clàssica que en altres països d'Europa: melodies tonals, en mode major, amb harmonies clàssiques, amb ritmes homogenis (binaris o ternaris, sense combinacions irregulars), i amb l'ús d'instruments clàssics com violins, violes, contrabaixos, i molt especialment instruments de vent de tota mena com clarinets, flautes, trombons, fiscorns, etc.

Aquesta és la formació habitual de les bandes musicals alemanyes, que et pots trobar pels carrers de Munic qualsevol dia de festa: són les anomenades Stubenmusik, típiques especialment de la regió bavaresa. En aquesta Audició en podem escoltar una, interpretant una dansa popular anomenada Der Hammerschmied, on trobem aquesta combinació de vent i metall, clarinet i flauta, amb els platerets i el tambor marcant el ritme, que ens pot recordar perfectament les bandes musicals tan típiques de l'Estat espanyol i en especial del País Valencià. Però en aquesta dansa hi ha un element que caracteritza les bandes alemanyes i les diferencia de les altres: és l'acordió, un instrument que com veurem es toca arreu d'Europa, però que a cada país té un ús particular. Fixa't en la tercera estrofa de la dansa: la melodia, que fins ara duien els instruments de vent, ara la fa l'acordió; a la quarta estrofa la melodia la fa un altre instrument típic d'aquestes bandes: el trombó.

La dansa que acabem d'escoltar té el compàs ternari i el ritme és moderat: no et recorda molt una altra dansa que hem sentit no fa gaire? Efectivament, el vals. I és que probablement la dansa d'aquesta Audició prové d'un Ländler, aquella contradansa que ja ballava fa segles la gent d'aquestes terres.

Trobem formacions d'aquestes característiques arreu d'Europa: a la zona del Peloponès, a Grècia, són molt típiques les Koumpania, petites bandes de caire popular dedicades bàsicament a la música folklòrica d'aquesta regió, la paleá dhimotika, on trobem una munió de balades tradicionals cantades amb ritmes de dansa. Els instruments més habituals d'una koumpania són de vent: la gaïda, la karámouza (una espècie d'oboè rústic), i el més important de tots, el klarino (clarinet) que ha desplaçat altres instruments més genuïns. Aquest clarinet utilitzat en molta música tradicional de Grècia és molt simple i senzill de tocar, especialment pel sistema de claus, que facilita una digitació ràpida i permet fer notes amb molta agilitat, trinats i floritures diverses que donen aquest so tan característic de la música dels Balcans.