Durada: 40 s
Grandària:260Kb

A Catalunya també trobem una formació musical composta majoritàriament per instruments de vent, molt genuïna, amb una llarga tradició, i dedicada a interpretar balls i danses de tota mena i en especial la sardana: és la cobla. Està formada per onze músics que toquen instruments aparentment difícils de lligar: el flabiol i el tamborí, tocats pel mateix músic, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns i un contrabaix. La sonoritat de la cobla és molt peculiar, forta, brillant i mordaç, adeqüada per tocar en espais oberts, a l'aire lliure, on convidi la gent a ballar: és el so més propi i genuí de la música tradicional catalana. En aquesta Audició la podem escoltar interpretant un ball característic de la Patum de Berga, instrumentat per a cobla, que ens permet sentir la sonoritat i l'aire tan festiu i alegre que pot arribar a tenir. A l'itinerari 5 la podem tornar a sentir interpretant la dansa més característica de Catalunya: la sardana.

La Patum és una festa tradicional molt popular que se celebra el dia de Corpus a Berga, una bonica vila situada al cor de Catalunya. És una celebració d'origen medieval, que s'ha conservat gairebé intacta al llarg dels segles. Hi participen diversos personatges i animals de reminiscències mitològiques que dansen al so de les seves músiques i llencen foc. La Patum és una festa de foc i música, barreja de sentiment religiós i profà, d'alegria i penediment, i per sobre de tot és una festa altament participativa, de carrer, que té moments bulliciosos, avalotats i d'ingenu primitivisme, i d'altres solemnes i cerimoniosos. S'ha de veure!

Dins la cobla trobem instruments provinents de la tradició musical clàssica, com el trombó, la trompeta (comuns a les Stubenmusik alemanyes) i el contrabaix, però hi ha altres instruments genuïns i exclusius de la tradició musical catalana: el tible i la tenora.

El tible és un instrument de fusta amb embocadura de doble llengüeta, derivat de l'antiga xeremia, un instrument que es tocava arreu d'Europa ja a l'edat mitjana. A Catalunya va tenir una evolució isolada que va donar lloc no només al tible, sinó també a la tenora, que es pot considerar la seva germana gran. La tenora és més llarga, té el cos de fusta però la campana és metàl.lica, fet que li dóna una sonoritat molt peculiar. Tots dos instruments van adoptar a mitjan segle XIX un sistema de claus per a facilitar la digitació, i donen aquest so potent, brillant i tan característic a la cobla.

La paraula cobla prové del mot llatí copula, que significa acoblament, és a dir juntar elements de caràcter divers, en aquest cas instruments musicals. De fet, l'origen de la cobla es remunta a l'edat mitjana, on trobem grups musicals formats per joglars i ministrers, on ja apareixien instruments molt semblants als que la formen actualment. Als segles XVIII i XIX hi havia a Catalunya l'anomenada cobla de tres quartans, formada per un flabiol i un tamborí (tocats per la mateixa persona), una gralla o tarota i un sac de gemecs; el nom d'aquesta agrupació es referia precisament al fet que quatre instruments eren tocats per tres músics. Eren els encarregats d'animar els balls populars de l'època (on ja trobem un ball anomenat sardana curta). A mitjan segle XIX la cobla va sofrir una important i decisiva transformació: el sac de gemecs va ser suprimit, s'hi va afegir la tenora i més tard els instruments de metall. Tota aquesta evolució va ser deguda a un personatge que es considera no només el pare de la cobla actual, sinó també el renovador de la sardana: Pep Ventura.

A la cobla hi ha un músic que toca dos instruments alhora, el flabiol i el tamborí. De fet, ambdós instruments tenen unes característiques morfològiques que permeten tocar-los amb una sola mà: el flabiol (una mena de flauta de bec més petita) se sosté amb el dit petit de la mà dreta, mentre els altres dits queden lliures per tapar els forats; el tamborí se subjecta amb una corretja que el deixa reposant sobre el colze dret i permet colpejar-lo amb una baqueta que duu la mà esquerra. Sembla complex, però és una pràctica que ja es troba a l'edat mitjana, i de fet, Catalunya no és l'única contrada on trobem aquesta combinació: al País Basc hi ha dos instruments molt similars, el txistu i la dambolina (o tamboril), que són tocats pel mateix músic d'una manera molt semblant. Podem escoltar-los a l'Audició núm. 43 de l'itinerari 5, tocant una dansa ben genuïna: el zortziko.

És curiós veure com arreu d'Europa hi ha instruments de vent utilitzats en la música tradicional, força semblants i sota denominacions ben diverses, però tots amb aquesta sonoritat tan forta i vibrant. A Grècia trobem un altre descendent d'aquelles xeremies medievals de so estrident i poderós, anomenat zournas, un instrument de fusta de llengüeta doble, molt semblant al shan nai indi i al zurnas àrab. Aquest instrument és present en totes les festes populars, especialment a les regions de Macedònia i Tràcia on la música tradicional té un estil força oriental (recorda les lyres que tocaven el syrtos en l'Audició 3 de l'itinerari 2) degut a la seva proximitat amb Turquia (aquestes dues regions van estar en mans de l'imperi otomà fins al 1912). També hem vist instruments d'aquesta família i força semblants a la Bretanya, on trobem la bombarda, que hem pogut escoltar en l'Audició núm. 10 de l'itinerari 1. A la península Ibèrica es coneixen des de l'edat mitjana amb el nom de xeremies (en castellà chirimías) o dolçaines (dulzainas), que són els avantpassats de diversos instruments actuals ben vigents, com per exemple la gralla.