Durada: 40 s
Grandària:260Kb

Us proposem un exemple de cant coral, en aquest cas infantil, que pot transmetre perfectament aquest concepte d'universalitat i germanor entre els pobles, en especial els d'Europa. Es tracta d'una cançó tradicional de Finlàndia, extreta del Kalevala, en el qual es fa una salutació i s'expressen bons desitjos en diverses llengües. Els cors finlandesos, quan actuen fora dels seu país, sempre incorporen aquesta cançó al principi dels seus concerts, a mode de benvinguda, i adapten la lletra de l'estrofa a la llengua del país que visiten. En aquesta Audició la podem sentir en finès i en altres llengües, algunes d'Europa. Saps quines són? Et facilitem el text per tal que la puguis seguir i, perquè no, també cantar-la. És molt fàcil però molt bonica. Fixa't en l'instrument que fa l'acompanyament. L'hem presentat a l'itinerari 2, perquè és de corda. Té una gran popularitat a Finlàndia i és considerat l'instrument nacional: és el kantele.

Culturalment, Finlàndia és el país més allunyat de la tradició escandinava. La seva llengua no té arrels germàniques com les dels altres països nòrdics, sinó que prové dels països bàltics, i és molt semblant a l'estonià.

És un país amb 188.000 llacs, boscos infinits i enormes espais naturals; tot i que la seva població no arriba als 6 milions de persones, hi ha una gran quantitat de músics i una gran estimació per la música, en especial la folklòrica. Aquí en tenim un bonic exemple:

Joko Ruvennen Runolle

Joko ruvennen runolle,

luuriallallei, ilman kirjatta ilolle,

luuriallallei, elleillallei, luuriallallei.

Vaikka oikein en osanne,

tehä virttäviisahasti,

selitellä selvemmästi, luuriallallei..

Wir begrüssen alle Freunde,

luuriallallei...

Cette musique finlandaise,

luuriallallei...

Bienvenuti sono tutti. luuriallallei...

Konichiwa mina san luuriallallei...

We have lots of joy of singing, luuriallallei...

Hope you have some joy of listening,

luuriallallei...

L'ús del cant en grup és molt habitual i característic arreu d'Europa però la tècnica polifònica és un fet extraordinari dins la música tradicional, i es pot trobar en llocs ben concrets i diversos del continent. A l'illa de Sardenya s'ha mantingut una estructura social vilatana en què la música i la dansa tradicional són sempre plenament integrades i presents en la vida dels seus habitants. No es tracta estrictament de corals sinó d'un petit grup sovint masculí que interpreta cançons tradicionals o improvisades amb una tècnica polifònica, és a dir, a diverses veus simultànies. Allò més sorprenent, però, és la pròpia harmonia i el tractament tímbric de les veus, més proper als cants del Càucas que no pas als del Mediterrani occidental. L'illa posseeix un patrimoni de cants tradicionals d'una gran riquesa i vitalitat. Els sards han desenvolupat un enorme repertori vocal que revela un coneixement profund i ancestral de les estructures musicals polifòniques.

Aquesta mena de cant anomenat "a tenores" es troba bàsicament al nord de l'illa, a les regions muntanyoses on les cançons són al cor de la vida comunitària de les viles i troba la seva expressió viva en tota mena de festes, ja siguin laiques o religioses.

Es tracta de cants a capella, en llengua vernacla, és a dir el sard (una llengua derivada del llatí), i a quatre veus. La melodia l'entona un solista, "a oche" (la veu) que canta un poema tradicional o improvisa. Les altres tres veus ("sa mesu oche", "sa contra" i "su bassu") canten uns acords sovint estàtics, mantenint una nota concreta però amb una gran mobilitat sil.làbica i tímbrica: usen síl.labes diverses i fins i tot onomatopeies. La tècnica de cant que utilitzen, afavorida per aquests acords mantinguts, fa aparèixer sovint el fenomen sonor tan captivador dels harmònics. També s'hi reconeixen en aquests cants els crits dels animals propis del seu entorn natural.

Els "tenores" canten en cercle, sovint en el transcurs de la festa; s'agafen ben fort pels braços, rígids, i es posen a ballar lentament. El públic sovint s'hi afegeix i engrandeix el cercle. Aquest costum s'originà possiblement fa milers d'anys, perquè es va trobar representada aquesta escena de ball en un vas de ceràmica de la civilització d'Ozieri, que data de l'any 3000 aC i que dóna testimoni del seu origen arcaic.

La tècnica del cant polifònic dins la música tradicional és també present a la Toscana. Allí el cant en grup té una gran presència en les celebracions col.lectives dels pobles i viles, i adquireix unes formes específiques ben interessants. Prop de Lucca, a la província de Grosseto, els cors masculins utilitzen, a més, una tècnica propera al jodler (com a la música tirolesa) que ells anomenen bei-bei, on les veus agudes transcorren lliurement per sobre d'una línia del baix que ens recorda les polifonies sardes. A Còrsega, una altra illa mediterrània, ben propera a Sardenya i relacionada amb ella (tot i pertànyer a diferents estats), trobem un estil de cant folklòric molt similar.