Durada: 40 s
Grandària:260Kb

Una de les manifestacions musicals a través de la veu més impressionants i arrelades d'Europa és el cant flamenc. Aquesta mena de cant, tot i ser ben singular i genuïna, respira la mateixa filosofia que el rembetiko de Grècia iI els fados de Portugal (que veurem més endavant): una persona sola expressa, a través del cant, emocions i sentiments ben profunds i íntims d'una manera intensa, dramàtica i visceral.

El cant flamenc abasta tots els extrems de l'ànima humana: des d'una emotivitat patètica i expressiva, fortament dramàtica, agressiva i desgarrada, fins a una fulgurant alegria plena de vivacitat i nervi. Cal dir que el flamenc és un tipus de folklore especialitzat que es troba bàsicament al sud de la península Ibèrica, a Andalusia, i que és patrimoni exclusiu d'un reduït grup de cantaores i guitarristes dotats d'excepcionals facultats musicals. Andalusia, tanmateix, té un enorme patrimoni de cançons i danses folklòriques que han perviscut simultàniament amb el flamenc i que no hi tenen res a veure: cal no confondre aquestes dues manifestacions musicals d'una mateixa regió.

Les arrels del flamenc són ben llunyanes. Els gitanos que van arribar a Espanya al segle XV provinents de l'est d'Europa, es van refugiar a les muntanyes d'Andalusia fugint de la persecució dels Reis Catòlics i de l'Església. Aquest poble, amb una gran tradició musical, va propiciar una fusió d'elements àrabs, jueus i pagans que va donar lloc a una mena de cant i ball molt singular i característic. El flamenc com a tal va aparèixer a mitjan segle XVIII, practicat pels gitanos andalusos en festes privades i pels carrers. Cap al segle XIX va deixar de ser patrimoni exclusiu del poble gitano i es va popularitzar i estendre per totes les capes socials de la regió.

La paraula "flamenc" prové amb tota probabilitat de dos mots d'origen àrab: felag (fugitiu) i mengu (camperol), apel.latius que designaven els primers intèrprets d'aquesta mena de música. El flamenc s'ha conservat al llarg dels segles en les famílies gitanes, gairebé com una necessitat de preservar les seves arrels i la seva identitat, i com una agressiva i críptica forma d'autoestima. Actualment es pot trobar arreu de la península i ja no es redueix només als cercles gitanos; però el flamenc més pur es troba encara al cor d'Andalusia.

El cant flamenc adquireix diverses formes: soleares, fandangos, malagueñas, serranas, alegrías, tarantas... En les seguidillas, la lletra parla de temes com la mort i la veu sovint es torna un gemec o un crit de desesperació: en canvi en les sevillanes i els fandangos, la veu pren un caire alegre i festiu. Sovint van acompanyats amb un ball com en el cas de les seguidillas, de caràcter gairebé hipnòtic, les saetas, cantades sense cap acompanyament instrumental, o els martinetes, el repertori més arcaic i arrelat. El més habitual és la frase de 12 compassos (com en el blues!) i s'afegeixen diverses coples en nombre variable en funció de l'atmosfera i la inspiració del cantaor.

En aquesta Audició podem escoltar un exemple de bulerias, un tipus de cant ple de temperament, fogós i salvatge, de frases curtes i abruptes, amb un timbre vocal feréstec i agressiu i d'una gran intensitat dramàtica.

El cant flamenc, també anomenat cante jondo, expressa tota mena d'emocions amb arravatament i gairebé violència. La veu sovint improvisa, seguint la guitarra i animada pel jaleo, és a dir, els crits dels acompanyants que piquen de mans contínuament i encoratgen amb paraules el cantaor, a la recerca d'una atmosfera especial i màgica. El virtuosisme del cantaor no prové de la tècnica vocal sinó de la gesticulació, els gemecs, els sons, el color i el timbre que sempre s'allunya de l'estereotip de música vocal coneguda a Occident: la veu és rogallosa, l'afinació incerta, el timbre aspre i penetrant, sovint cridat, gairebé parlat o declamat. Hi ha hagut cantaoras d'una gran fama com La niña de los peines, ardent, dramàtica, austera i fogosa; per al poeta García Lorca reunia totes les virtuts de l'ànima andalusa. Cantava amb llàgrimes als ulls i feia tremolar el terra amb les seves bulerías frenètiques i endimoniades. Un altre cantaor d'extraordinàries facultats va ser Camarón de la Isla, el més popular del flamenc modern: la seva veu corrosiva i trencada cantava sempre al límit de les seves possiblitats amb violència commovedora. Val la pena escoltar-lo.

La interpretació del cant flamenc permet grans improvisacions seguint unes normes mínimes i convida i estimula la creativitat de l'intèrpret, que ha de crear una atmosfera especial i una comunicació absoluta amb el públic: aquesta és la marca del gran flamenc, i s'anomena "duende", una capacitat per sobre d'estils i generacions, una qualitat etèrea, profunda, misteriosa, commovedora que clava els oïents a la cadira. El "duende" crea un moment indefinible, gairebé místic; García Lorca deia que aquest "duende" només es pot trobar en el més íntim i profund de l'ànima. És un petit instant que trascendeix el temps. Alguns cantaores en tenen, el porten a dins, i d'altres no; és una qualitat que no s'aprèn ni s'ensenya, no té res a veure amb la tècnica, l'assaig ni l'entrenament. Es manifesta en formes molt diverses i en el moment més inesperat: un crit arrossegat i espurnejant que surt del fons de l'ànima en un breu instant de comunicació pura i autèntica. L'artista es transforma en allò que està dient, està per sobre les paraules i adquireix un enorme poder captivador.

Per a entendre i percebre en la justa mesura la dimensió emocional del cant flamenc cal escoltar-lo en la situació adequada. Ni la sala de concerts, ni el tablao per a turistes, i encara menys els estudis d'enregistrament poden recrear mai l'atmosfera incandescent de les peñas andaluses que troben el punt just, íntim, exuberant i espontani que necessita aquesta música tan excepcional.

A l'altre extrem de la Mediterrània trobem una altra manifestació musical dins de la cultura tradicional i folclòrica de Grècia que té certs punts de connexió amb el flamenc: el rembetiKo.

La música grega moderna va néixer a finals del segle XIX, en acabar la dominació de l'imperi otomà i amb l'ascens de la nova cultura urbana. La cançó rembetika va sorgir a principis del segle XX en les capes socials més desarrelades i pobres, d'emigrants i aturats, en barris perifèrics i deprimits. Era la música dels pobres i marginats i combinava estils musicals de l'est de la Mediterrània amb lletres que parlaven de les penes i glòries del seu destí. Allò d'especial en el rembetiko és la combinació de les formes de la música tradicional mediterrània amb les paraules i les lletres de les cançons que surten del submón urbà i dels elements amb menys reputació de la societat. Curiosament, el mot prové possiblement de la paraula turca "rembet" que vol dir "del rierol".

La cançó rembetika té els seus orígens en la tradició oral on la improvisació era part important tant de la lletra com de la música. Les cançons sempre comencen amb un preludi instrumental anomenat taximi, on els bons músics exhibeixen el seu art i la seva habilitat. Aquest taximi fa que la gent sàpiga en quin mode seguirà la cançó, anuncia el caràcter de la peça, i pot durar des d'un fins a trenta minuts, en funció de la inspiració del músic. Després que la cançó ha començat, sovint amb lletres improvisades pel cantant, de vegades sobre una melodia popular i coneguda, s'acostuma a mencionar gent present entre l'audiència o parlar de fets recents d'interès local. Algunes cançons s'atribueixen a autors concrets però en general l'aspecte improvisat de les peces les converteix en obres efímeres, i fins i tot irrecuperables.

El rembetiko ha passat per èpoques molt diverses; des de ser perseguit i subvalorat per ser considerat la música dels marginats i desarrelats de la societat grega, fins a convertir-se en la música més "chic" i de moda entre les classes benestants d'Atenes o ser el vehicle de protesta social i política. Va ser prohibida i era clandestina en el període de la junta militar (1967-1974) i actualment és una música que té una audiència molt àmplia i heterogènia, i que interpreten grups professionals de gran qualitat on predominen els músics joves.

Als anys seixanta, la ciutat d'Atenes va veure néixer un nou estil de fer música d'arrel popular però moderna, anomenada neo kima (nova onada), concentrada al barri de Plaka de la capital grega, consistent en una mena de moviment folk d'esquerrres i polititzat (molt relacionat amb la Nouvelle vague sorgida a París durant els mateixos anys, o la Nova cançó de Catalunya). El representant més important i conegut va ser Mikis Theodorakis, compositor de melodies famoses i inoblidables com la de la pel.lícula Zorba el grec.