Durada: 40 s
Grandària:260Kb

A mig camí entre Lisboa i Porto, a la regió de la Baixa Beira, trobem una bonica ciutat, Coimbra, bressol del fado. El fado és un estil de cançó urbana de cafè i taberna, paral.lela al rembetiko grec, al blues i al primitiu tango. La veu és la gran protagonista, sempre acompanyada per la guitarra portuguesa (de 10 o 12 cordes) o pel violão, cantant emotivament les penes de la crua realitat de la vida, o fent intenses melodies d'amor platònic d'una obsessiva bellesa. El fado de Coimbra té el lirisme dels paisatges de la regió i la nostàlgia dels seus clars de lluna, el perfum particular dels seus carrers, esglésies i palaus medievals.

Es tracta d'una cançó de caràcter tradicional creada pels estudiants de la Universitat de Coimbra, una de les més antigues d'Europa. No hi ha documents escrits però és segur que té unes profundes arrels en el folklore portugués i en especial en les seves poesies, d'un gran lirisme que tant sovintegen a la regió de la Baixa Beira. També trobem els seus orígens en certes melodies brasileres, les modinhas, portades pels estudiants brasilers que anaven a les universitats portugueses abans i tot de la independència del seu país (l'any 1835), o en belles cançons trobadoresques i en certs cants de tipus religiós que aporten un to místic a aquest tipus de cançó. A Lisboa fins i tot, el fado té reminiscències de les danses africanes que havien portat els asimilados (mestissos) afincats al segle XIX als populars barris d'Alfama i La Mouraria.

El fado deriva de totes aquestes fonts, però actualment la seva estructura poètica i la seva forma musical estan molt allunyades d'aquests orígens. No obstant, mai s'ha deslligat del món estudiantil i universitari, ni de les influències de la música erudita, ni de la contribució literària dels grans poetes lusitans que hi han deixat la seva empremta. Però la veritable font inesgotable i inseparable de la majoria dels fados és aquest peculiar sentiment del poble lusità, aquesta mena de melangia nostàlgica que ells anomenen saudade, un terme intraduïble equivalent al blues o el spleen. La paraula fado prové del mot llatí fatum, que significa "fat", "destí" i fa referència a aquest sentiment de nostàlgia tenyit de sensualitat i fatalisme que l'alè del fado sap transmetre. Actualment el fado gaudeix d'una gran popularitat i es pot trobar als cafès i als carrers de qualsevol ciutat portuguesa, no només com a música sinó també com a poesia, paraules, actituds i fins i tot com una forma de vida; sempre ha mantingut el sentiment de llibertat, fraternitat i justícia social, com una presa de consciència ideològica i d'intervenció política.

En aquesta Audició podem escoltar-ne un d'interpretat per un dels millors cantants de fados de l'actualitat: Fernando Machado Soares, originari de les illes Açores. La seva veu puixant i dolça alhora, molt timbrada i al límit de la grandiloqüència i del patetisme, evoca un univers poètic en el qual les més grans belleses són també les més fugisseres i evanescents. T'oferim el text en portugués; fixa't en les nombroses paraules i expressions properes a la nostra llengua: t'atreveixes a traduir-lo? No et perdis una altra extraordinària cantant de fados, Amalia Rodrigues, ni un dels millors guitarristes actuals, Artur Paredes..

Senhora d'Aires

A Senhora d'Aires/De ao pé de Viana/Tem o seu altar/Feito à romana/Tem o seu altar/Feito à Romana/ A senhora d'Aires/De ao pé de Viana/As cobrinhas d'àgua/Sao minhas comadres/Quando là passares/Dà-lhes saudades/Dà-lhes saudades/Saudades minhas/Quando là passares/Ao pè das cobrinhas/A Senhora d'Aires/De ao pé de Viana/Tem o seu altar/Feito à romana/Tem o seu altar/Feito à Romana/A senhora d'Aires/De ao pè de Viana.

Un nom llegendari del fado portugués és Maria Severa; ella és l'origen de la tradició del fadista femení amb el costum de cantar amb un ampli i dramàtic xal negre a les espatlles, i d'una llegenda ben curiosa. Nascuda al barri d'Alfama, a Lisboa, regentava amb la seva mare una petita taverna a principis de segle XIX on ja s'interpretava el fado en estat embrionari. Conten que l'any 1836, un famós aristòcrata, el comte de Vimioso, va tenir l'oportunitat d'escoltar-la cantant fados. Aquella experiència el va abocar, segons els observadors de l'època, a un "tempestuós afer amorós". L'impacte que va tenir aquest escàndol en la societat de Lisboa (un aristòcrata amb una fadista!) fou tan considerable que a partir d'aleshores aquest gènere de cançó va tenir un gran ressò i una àmplia i especial atenció per part de l'opinió pública: articles de diari, allau d'intèrprets, publicació d'enormes quantitats de fados i la gran curiositat de conèixer aquella música tan sensual i embruixadora van envair la societat portuguesa.

Tant el fado de Lisboa com el de Coimbra han de tenir aquest sentiment especial, la "saudade", per ser considerats genuïns i autèntics: cap cantant tindrà una llarga carrera si no en posseeix i en sap transmetre. L'actitud del públic és realment crucial en una interpretació en viu i les regles de l'audiència són tan estrictes com les del cantant. En una típica sessió cap audiència suportarà una interpretació pobra i fluixa fins al final, ni tolerarà cap mena d'interrupció en una de bona. No es permet fer el més mínim soroll, però un cantant dolent pot ser aturat bruscament enmig d'una mala interpretació. Al final de la cançó és perfectament acceptable aplaudir fortament, xiular, cridar, picar a la taula, amb els peus a terra i fins i tot abocar cervesa; i quan la interpretació ha estat excel.lent, el millor premi per al cantant és cridar-li la paraula "fadista". Tot un espectacle.

Hi ha molts altres exemples de cançons tradicionals d'una gran bellesa arreu d'Europa, com les cèlebres i apassionades cançons napolitanes, o les dolces balades angleses i escoceses que et recomanem que escoltis detingudament. Però per a cloure aquest recorregut pel continent, no et proposem que escoltis sinó que cantis. T'oferim la partitura d'algunes cançons populars ben conegudes que et serviran per a acostar-te a la realitat cultural d'Europa a través de la música. Pots cantar-les o bé tocar-les amb un instrument melòdic. T'animes?