Durada: 40 s
Grandària:260Kb

La sevillana, com el seu nom indica, és originària de Sevilla, una bonica ciutat andalusa. De fet, es tracta probablement d'un tipus de seguidilla (un altre ball popular d'Andalusia i d'arreu de la península) pròpia de Sevilla, en compàs 3/8 o 3/4. Sembla ser que el seu origen es remunta a l'edat mitjana, a una dansa camperola del temps de primavera, on predominava la improvisació de versos. Es tracta d'una dansa cantada i acompanyada per la guitarra, que fa acords, i les castanyoles.

Les sevillanes han esdevingut molt populars arreu d'Espanya però els llocs ideals per a veure´n i fins i tot ballar-ne són la Feria de Abril de Sevilla i la Romería del Rocío, veritables espectacles alegres i coloristes on la música, el cant i el ball són els protagonistes. Escoltem-ne una en aquesta Audició.

És interessant escoltar el repicar de les castanyoles, un veritable llenguatge complex i riquíssim, que demana molta destresa i habilitat. Hi ha autèntics virtuosos que l'han convertit en un art de gran bellesa.

Les castanyoles són uns instruments de percussió molt associats a Espanya i en especial al flamenc, però de fet, la majoria de les peces flamenques no les incorporen, i com a instrument rítmic no només les trobem al sud d'Espanya sinó també en diversos països de l'àrea mediterrània, per on es van difondre a partir de l'antic Egipte, lloc d'on se'n tenen les primeres notícies, ara fa més de 2000 anys.

A Grècia, per exemple, s'utilitzen en un estil de cançó anomenat Amanedhes, en què una dona canta, balla i toca les castanyoles acompanyada per una koumpania de músics. Tampoc és estrany trobar-les en diverses zones de la península Ibèrica: a l'Alentejo (Portugal) les danses són interpretades per la gaita de foles (la gaita típica portuguesa), el pífaro (una mena de flauta) i les castanyoles; a les Balears se n'utilitzen unes de més grosses per a acompanyar rítmicament els famosos boleros i són molt comunes en les jotes, un ball de parella que podem trobar en molts indrets de l'Estat espanyol.

La imatge més popular del folklore andalús són probablement les sevillanes, però també és molt popular el ball flamenc. Es tracta d'un ball emocional, intens i potent, físicament fort on intervé el cos sencer, que s'ha d'extremir a cada moment i buscar una tensió especial. Cada moviment té un sentit i és impressionant el considerable treball de peus, picant a terra amb un ritme endimoniat, que es converteixen en un instrument rítmic més. Aquesta habilitat va sorgir i es va desenvolupar a principis del segle XX i caracteritza el flamenc modern. El seu ressò social va augmentar i fins i tot va embadalir compositors clàssics com Manuel de Falla, que l'any 1915 va compondre El amor brujo, un ballet flamenc dedicat a la bailaora Pastora Imperio, la fundadora de la primera companyia de dansa d'Espanya.

En l'itinerari 4 en podem escoltar un exemple ben interessant, tot i que, com en la majoria de danses tradicionals (i en especial del ball flamenc), no hi ha res més apassionant que veure-ho en viu.

La varietat de formes, estils, ritmes i cants de les danses espanyoles és impressionant: des de la muñeira gallega, ràpida i alegre, en compàs 6/8 i sempre acompanyada per la gaita i el tambor, fins a les folias (dansa més solemne i reposada) que es troben tant al País Valencià com a les illes Canàries. Dins d'aquesta diversitat en destaca una pel seu patró rítmic ben particular i original, més proper a les danses gregues de ritmes asimètrics: és el zortziko.