|
Si hi ha un instrument que ens uneix, no només a tots els europeus, sinó
al món sencer, aquest és la veu: l'únic instrument musical que no ha inventat
l'ésser humà, però que tothom posseeix; el més accessible i fins i tot
"barat", i d'altra banda el més subtil i delicat. Tothom pot
fer música fàcilment amb la seva veu sense tenir coneixements tècnics
i amb uns resultats força dignes i de vegades admirables. És l'únic instrument
que permet afegir paraules als sons que produeix, i sens dubte és el més
emotiu i humà de tots, pel fet de ser una part del propi cos humà la que
genera el so.
La veu és
capaç d'expressar amb una enorme subtilesa i precisió tots els sentiments
i les emocions humanes, les intimitats de l'ànima, i transmetre les vivències
i inquietuds de comunitats i pobles sencers.
No existeix
a tot Europa (ni al món sencer) un sol poble, una contrada, que no tingui
cançons. Tothom canta, perquè el cant va més enllà de la simple expressió
musical, trascendeix la forma artística per a convertir-se en una forma
d'expressió de l'ésser humà, un vehicle de comunicació i relació amb els
semblants i amb si mateix.
El fet de
ser un instrument tan accessible i immediat fa que tots els pobles hagin
fonamentat el gruix del seu folklore i de les seves tradicions en les
cançons, que, d'altra banda, han adquirit formes ben diverses i genuïnes
per tota la geografia del continent. No obstant, hi ha uns trets comuns
en tota la cançó tradicional europea, uns factors recurrents que ens acosten,
ens uneixen encara més i fins i tot ens ajuden a compendre'ns millor.
Només cal recordar la lletra de l'Oda a l'alegria de Schiller, que Ludwig
van Beethoven va posar en música amb una de les melodies més brillants
i universals de la història. Aquesta cançó s'ha convertit en un autèntic
himne d'Europa. La recordes?
|
